Que un altre decideixi

—Depèn del botó que premis.

Durant un instant penso que em fa broma, però em deixo portar. Així que ho provo: polso el 3, i quan s’obren les portes surto convertit en el meu veí del tercer, amb la seva calba rodona i la carpeta plena de factures. Camino fins a la seva porta, saludo la seva dona (la meva dona per aquell dia), i m’assec davant l’ordinador a revisar números. Tot encaixa. Soc ell. No l’imito: ho soc, tot i que conservo un vague record de qui vaig ser. Per això ho puc explicar. Però tenir la certesa que soc realment un comptable em proporciona una estranya pau, com si la identitat fos un abric que es pogués deixar penjat a qualsevol lloc.

L’endemà, premo el 5. A l’obrir-se les portes, soc la meva veïna del cinquè: una dona que es tenyeix els cabells de coure i té cura de les plantes amb la devoció de qui cultiva ànimes. Passo el matí regant begònies i parlant amb els geranis. Em descobreixo un to de veu que mai havia utilitzat, una manera de mirar que no jutja. A la tarda em pinten les ungles. Em deixo fer. No hi ha res com deixar de ser un mateix.

Més tard, provo amb l’1. Aquest cop no soc veí ni veïna, sinó el conserge, un escriptor frustrat que somia escriure un llibre sobre els ascensors del món. Em passo hores prenent notes dels rostres que pugen i baixen, de les vides que canvien de pis sense saber-ho. Entenc que tots som versions successives del mateix, que el jo és una espècie de replà compartit.

Notícies relacionades

L’home del xandall gris

De la climatofòbia també se’n surt

Un dia em ve per prémer un botó que no existeix: el 0, o potser el ∞. L’ascensor tremola, i el mirall comença a omplir-se de reflexos: jo com a comptable, jo com a sexador de pollastres, jo com a àvia que espera, com a nen que corre, com a ombra que passa... Comprenc llavors que la identitat s’ocupa per torns. Que ser algú no és més que acceptar una funció temporal en el repartiment general d’identitats que hi ha al món.

Quan les portes s’obren, no surto. Em quedo dins, mirant-me, esperant que un altre premi el botó i decideixi, per una estona, qui seré.