La tribuna
La detenció de Nicolás Maduro
Anem cap a un món en què s’imposa la voluntat dels poderosos i el dret internacional queda per a les relacions entre potències mitjanes i petites
Escric aquestes línies precipitades sense conèixer ben bé encara els detalls de la detenció del president de Veneçuela en una operació portada a terme per comandos nord-americans. En aquest moment es poden distingir en els esdeveniments ocorreguts tres nivells que mereixen la nostra atenció.
El primer és el de l’operació mateixa, la detenció il·legal del president d’un país violant-ne la sobirania i integritat territorial. L’operació torna a mostrar el menyspreu de Trump pel dret internacional. Un país no es pot erigir en àrbitre del món perquè aquesta és una tasca que correspon a la comunitat internacional reunida a les Nacions Unides i representada pel seu Consell de Seguretat, en què els EUA tenen seient permanent i dret de veto. D’acord amb la carta de l’organització, l’ús de la força en les relacions internacionals només el pot autoritzar el Consell de Seguretat amb l’única excepció de l’article 51 per a casos de legítima defensa, i no és el cas. El que ha fet Washington viola el dret internacional i estableix un precedent perillós si altres països poderosos també decideixen fer justícia pel seu compte. Trump reviu la doctrina Monroe i s’arroga el dret d’actuar com vol al seu "pati del darrere", per legitimar així de passada el que Putin i Xi facin en els que consideren els seus. Mala notícia per als bàltics i per a Europa.
La segona variable del problema té a veure amb la situació interna de Veneçuela, amb un president, Nicolás Maduro, que ocupa il·legalment la butaca presidencial, després d’haver fet una tupinada electoral fa un any i mig per no lliurar la presidència a Edmundo González, que va presentar davant el món la documentació que certificava la seva victòria. El règim de Maduro no solament es mantenia il·legalment en el poder sinó que, a més, perseguia l’oposició legítima encarnada per María Corina Machado, que acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau i que feia un any que estava en la clandestinitat per evitar la presó. Veurem qui ocupa ara el palau de Miraflores. El socialisme bolivarià reprimeix amb mà de ferro tota discrepància i, a més, ha sumit el país en un desastre econòmic sense parió, amb xifres d’inflació que arriben a 500% i esprement fins al límit PDVSA, l’empresa productora i comercialitzadora de petroli que ha reduït la producció de tres milions i mig de barrils/dia a tan sols un milió. El petroli és l’única font de divises del país i Maduro ha usat aquests diners per cobrir la seva mala gestió de l’economia nacional. De resultes d’això fins a sis milions de veneçolans han hagut de fugir a països veïns com el Brasil, Colòmbia o l’Equador simplement per poder menjar mentre a Veneçuela falten els productes i medicines més essencials. De debò no comprenc la fascinació que aquest règim corrupte, ineficaç i repressiu exerceix sobre una bona part del nostre espectre polític d’esquerres. Em resulta incomprensible.
El tercer nivell és el de la repercussió que el que ha passat pot tenir en la nostra política domèstica. Els interessos d’Espanya a Veneçuela són molt grans i el govern de Pedro Sánchez no ha ocultat mai la simpatia pel règim veneçolà, fins al punt de no felicitar María Corina Machado quan va rebre el Premi Nobel de la Pau, i protegir les mai ben explicades aventures per Caracas de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, i l’aterratge a Barajas de la vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, i les seves maletes quan tenia prohibida l’entrada al territori de la Unió Europea. Per no parlar dels viatges del tal Koldo a veure Delcy. Són dades que mostren clarament almenys simpatia i una certa complicitat amb el socialisme bolivarià. Suposo que ara el govern condemnarà la violació del dret internacional i el greu precedent que comporta i passarà de puntetes sobre la falta de legitimitat de Nicolás Maduro per mantenir-se en la presidència de Veneçuela. Suposo que la UE, dividida, adoptarà una postura ambigua que eviti irritar Washington.
Pel que fa al càrtel dels Soles, definit com a organització terrorista (?) pel govern de Washington, més m’estimo deixar en mans de la justícia la seva mateixa existència i la participació de Maduro en les seves files.
El que sí que tinc clar és que anem cap a un món en què s’imposa la voluntat dels poderosos i el dret internacional queda per a les relacions entre potències mitjanes i petites. I això és dolent per a nosaltres.
