Tot alhora

Em fa l’efecte que el Nadal no torna sinó que no se n’ha anat o, en altres paraules, que no deixa de passar. Passa el mateix amb la Setmana Santa o amb determinats passatges de la infància o de la joventut. No és nostàlgia, ni simple repetició. Són etapes de la vida que es queden. Els meus pares, per exemple, es continuen morint cada dia. Imaginem el temps com una línia: el que va passar queda enrere, el que passa és aquí, el que passarà encara no existeix. Però el temps viscut rares vegades es comporta així. Més aviat es plega, se superposa, es condensa. Hi ha moments que no accepten la clausura. Per això hi ha situacions que, més que recordar-se, es reactiven, com aquests aliments deshidratats que tornen a la vida després de mullar-los. Hi tornen perquè estan fets d’una substància imperible, de símbols que ens reordenen per dins. Són, més que esdeveniments aïllats, atmosferes, climes. Cada nou Nadal, lluny de substituir l’anterior, s’hi afegeix. Tots els Nadals passats actuen alhora sobre el present, encara que ho facin de manera diferent cada any. El mateix passa amb la Setmana Santa o amb certs estius de la infància: no reapareixen com a còpies, sinó com a capes. La pregunta és, doncs, inevitable: ¿i si tot el que creiem que ha passat continués passant en alguna dimensió? No fa falta imaginar portals ni universos paral·lels per prendre seriosament aquesta intuïció. N’hi ha prou d’acceptar que la realitat no té una sola capa i que vivim, constantment, en un encreuament de capes.

Algunes teories físiques parlen d’un temps en què tot existeix alhora, un bloc immòbil pel qual ens desplacem. Traduït a l’experiència quotidiana, això significa que hi ha zones del temps que es mantenen actives perquè ens constitueixen. No com a fantasmes del passat, sinó com a persistències fatals. Així, quan el Nadal sembla passar sense parar, no és perquè el temps s’hagi trencat, sinó perquè hi ha coses que no deixen de passar, com els diumenges a la tarda. Si alguna dimensió s’ha colat en la nostra, no ve de fora, sinó de dins: es tracta de la nostra pròpia vida que ens recorda que el temps, de vegades, no obeeix a les convencions socials.