Una establia vegana
Com que tinc nets i també tinc un pessebre de fang (delicat, doncs), penso que és una bona idea comprar un Naixement de plàstic, perquè, si els abelleix, puguin jugar amb les figures com si fossin ninos, sense perill que el de fang s’esmicoli. Vaig a una fira de Nadal i en compro un, que no és cap meravella estètica (el de fang sí que ho és), però que em penso que farà el fet. La senyora que m’atén en una de les parades em pregunta si el vull "normal o vegà". La cara de desconcert que faig l’impulsa a explicar-me les diferències. "Els pessebres vegans que venem", em diu, "són per a la gent que no hi vol ni el bou ni la mula". Li pregunto si és cert: "Sí, sí", afegeix, "tenim Naixements sense animals, perquè n’hi ha que pensen que així se’ls respecta més".
Puc assegurar que aquesta conversa és real i que, efectivament, a la parada hi ha conjunts de figures (agrupades en una bosseta) on no hi ha animals. M’imagino que, de la mateixa manera i en funció del mateix criteri, en el pessebre dels amics vegans no hi ha escenes pastorals ni diorames amb xais, ovelles o ànecs i que el pescador que espera que piquin, a la vora del llac de paper de plata, no té cap peix al sarró. I que els pastors, en tot cas, s’agleven en la nit dura a prop del foc sense ramat, intentant trobar un sentit a la vida.
Notícies relacionadesÉs cert, com ja es va encarregar de recordar el papa Benet XVI en el seu llibre La infància de Jesús, que ni el bou ni la mula apareixen en els Evangelis canònics (Lluc, de fet, parla només d’una menjadora, i això ens convida a deduir que a l’establia hi havia animals que rumiaven o mastegaven) i que hauríem d’anar a parar a algun dels apòcrifs per descobrir-hi la presència de les bèsties, tot i que la cultura popular (des de Sant Francesc als primers frontals d’altar romànics, fa 800 anys) bé que els té en compte.
Mantenir les tradicions més elementals, més arrelades, no és només una lluita contra la cancel·lació, contra l’asèpsia dels "paisatges hivernals" de les escoles o contra la irrupció, l’establiment i la proliferació de costums aliens a la idiosincràsia del país. Ho és, també, contra l’excés de bona fe i de les ganes d’oferir un ampli ventall d’activitats per part de les institucions públiques. Veig, per exemple, com molts ajuntaments organitzen "cagades del tió" quinze dies abans del que toca. El tió, es miri com es miri, es fa cagar el 24 de desembre i ve carregat, per als petits, de tot el misteri naïf que implica alimentar un tronc perquè pugui evacuar en condicions en una data determinada. L’espera, en aquest cas, també forma part del ritual. Procedir amb antelació a la cerimònia és un despropòsit: té a veure amb el desig de convertir la celebració íntima en un acte col·lectiu. A casa, quan jo era petit, el tió no era un tronc buit per dins i, per descomptat, no tenia ulls ni nas, i no somreia. Era el sofà del rebedor que, per art de màgia, un dia esdevenia golafre. I la vigília de Nadal, "hom fingia", com diu el diccionari, que "picant-lo, arriba a cagar dolços i altres regals".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
