El propietari sosté el lloguer

En la pandèmia es van adoptar mesures extraordinàries per protegir els més vulnerables. Eren necessàries i van ser enteses per tothom. Però, més de cinc anys després, moltes mesures continuen vigents, tot i que el context ha canviat. El que va néixer com a excepcional s’ha convertit en un marc gairebé estructural que ha generat incertesa, càrregues i deteriorament de la confiança.

Milers de propietaris han hagut de continuar pagant hipoteca, comunitat, IBI, subministraments, assegurances i manteniment mentre no podien gestionar la seva propietat. I tot i que no existeixin xifres oficials, les estimacions situen entre 8.000 i 10.000 els propietaris que han assumit rendes no percebudes durant llargs períodes. Molts no són grans tenidors, sinó particulars amb una o dues vivendes que depenen d’aquest ingrés per complementar la seva pensió o equilibrar la seva economia.

Convé aclarir-ho: reconèixer la situació dels propietaris no significa negar la importància de protegir els que passen situacions de vulnerabilitat. La clau és no plantejar-ho com un conflicte entre parts, sinó com un equilibri. Les moratòries poden ser necessàries, però també ho és que no generin un perjudici per als que aporten la vivenda. L’equilibri entre protecció social i seguretat jurídica és l’única manera de garantir un mercat sa, estable i accessible.

Els efectes de la desconfiança se senten al mercat: menys propietaris disposats a llogar, més vivendes que es retiren, menys inversió destinada al lloguer i més tensió entre oferta i demanda. Aquesta contracció de l’oferta no només perjudica els propietaris; perjudica els que busquen una llar i troben cada vegada menys opcions i més competència. Quan desapareix la seguretat, l’oferta es redueix. I quan l’oferta es redueix, les llistes s’allarguen i els que més necessiten una llar són els que queden desprotegits.

En altres països europeus, les mesures adoptades durant la pandèmia es van aixecar una vegada superada l’emergència. Espanya, en canvi, ha mantingut durant anys un marc excepcional que ha contribuït a erosionar el mercat. I malgrat que les raons al·legades siguin diverses, el resultat és el mateix: un sistema fràgil, amb menys vivenda disponible i més desconfiança per part dels que ofereixen els seus immobles de lloguer.

Des de la nostra experiència, veiem cada dia a propietaris que se senten desorientats, que desconeixen si tenen dret a una compensació, o que no saben si podran recuperar la normalitat a la seva vivenda. Per això impulsem una col·laboració amb CIM Tax&Legal per acompanyar els que volen reclamar compensacions.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

L’urgent ara és aprendre. Necessitem polítiques que ampliïn la vivenda social i protegeixin els que el necessiten, però també un marc que es cuidi del propietari. Les dues línies de treball són compatibles i es necessiten perquè el sistema funcioni. Quan el sector privat es veu obligat a assumir més càrregues de les que li corresponen, l’equilibri es trenca. La clau està en repartir responsabilitats i enfortir la col·laboració publicoprivada. El mercat del lloguer només pot ser sostenible si es respecta tots els seus actors. Si volem que hi hagi més vivendes, si volem que els preus siguin raonables, si volem que el sistema sigui equilibrat, hem de reconstruir la confiança del propietari. Això implica seguretat jurídica, previsibilitat, compensacions i normes que no converteixin l’extraordinari en permanent.

Protegir els inquilins és essencial. Protegir el propietari també. Així ho recull la Constitució, que consagra el dret a una vivenda digna i el dret a la propietat privada. Només si cuidem els dos actors podrem construir un mercat del lloguer estable. Perquè sense propietaris no hi ha lloguer i sense equilibri no hi ha sostenibilitat possible.