La tribuna
Sense les dones Sánchez no seria ningú
¿Com explicar que el secretari general del PSOE hagi estat tant temps mirant cap a una altra banda mentre l’assetjament es produïa al despatx del costat?
La defensa del feminisme no és només un tema més de l’agenda política. És una qüestió central en la tensió que té avui lloc entre la democràcia i l’autoritarisme a Occident
Pedro Sánchez ha trigat més del compte a adoptar mesures davant la denúncia d’assetjament que algunes dones havien formulat contra Paco Salazar, l’alt càrrec del gabinet de presidència que va portar els comportaments masclistes fins a la Moncloa. És cert que, durant el cap de setmana, ha cessat el que va ser mà dreta de Salazar per emparar aquests comportaments. Però també ho és que el cessament s’ha produït després de la mobilització de les dones socialistes. En qualsevol cas, la tardança inicial a actuar contra Salazar, que va estar a un pèl d’ocupar un altre important càrrec en el PSOE, posa de manifest l’erràtica actuació del president en un tema que resulta vital per a les expectatives electorals del seu partit i per a la supervivència de qui ha fet de la defensa dels drets de les dones una de les seves principals senyes d’identitat. ¿Com ha pogut passar? ¿Com explicar que Sánchez hagi impulsat homes com Salazar i Ábalos, prototips de l’Espanya més casposa? ¿Per què les empleades de la Moncloa assetjades per Salazar havien d’acudir a la bústia de denúncies del partit? ¿No es fiaven de la que hi ha a la presidència del Govern?
Des del 2018, totes les enquestes revelen la transcendència del vot femení per al PSOE. En les últimes eleccions el seu vot va tornar a ser decisiu. El mateix Sánchez va contribuir a aquesta fidelitat del vot femení amb un Govern paritari i l’aprovació de nombrosos decrets i lleis en defensa dels drets de les dones. ¿Com explicar, llavors, que el secretari general del PSOE hagi estat tant temps mirant cap a una altra banda, mentre l’assetjament es produïa al despatx del costat? ¿No s’adona Sánchez que, sense el vot de les dones, mai hauria arribat a ser Pedro Sánchez?
Notícies relacionadesEn el cas Salazar no val l’i tu més. També resulta pesat utilitzar-lo en resposta a les acusacions de corrupció, tot i que és cert que per Soto del Real han passat més alts càrrecs del PP que del PSOE. No serveix per respondre a la cultura obscenament masclista d’alguns càrrecs socialistes. La que ja va aflorar en els àudios de Koldo, Ábalos i companyia i va arribar fins a alguns despatxos de la Moncloa. Tampoc val, en aquest cas, separar la vida política de Salazar de la seva vida privada, com Sánchez ha fet amb Ábalos. Puc acceptar que no conegués les activitats delictives del trio que el va ajudar a guanyar la batalla interna, però resulta inversemblant que no estigués al corrent del tuf masclista dels seus pròxims. Aquestes coses no es poden amagar. ¿Com vivia Pedro Sánchez la incoherència entre ser el paladí de mesures favorables a la igualtat de gènere i estar envoltat de semblants personatges? Algú ha recordat aquests dies una entrevista seva amb Alsina, en la qual es va referir a amics quarantins que no entenien les posicions d’Irene Montero. ¿Es referia només a Montero, o estava pensant també en les feministes del PSOE? No ho sabem, com tampoc sabem per què va sacrificar Carmen Calvo en una remodelació del Govern, sent la feminista més acreditada del PSOE. Poc temps després, Adriana Lastra va deixar la vicesecretaria general del partit, en un episodi que mai s’ha aclarit. Ara sabem que alguna cosa sabia de la trama de corrupció que esclataria dos anys després. ¿Sabia alguna cosa, també, de les aventures masclistes de Salazar, Koldo i Ábalos? En el PSOE hi ha qui afirma que eren vox populi.
La defensa de les dones no és només un tema més de l’agenda política. És una qüestió central en la tensió que té avui lloc entre democràcia i autoritarisme. És un baròmetre de les concepcions polítiques que estan avui en pugna a Occident. Si alguna cosa dona sentit a la nostra condició de demòcrates, davant les idees de Trump, Putin i l’extrema dreta, és la negativa a fer marxa enrere en l’emancipació de la dona. Fins ara, Sánchez havia encarnat aquesta determinació, a Espanya i a Europa, on el feminisme també passa per moments difícils. Sense aquesta defensa de les dones, Feijóo i Abascal faria temps que estarien en el poder. Sense les dones, Sánchez no seria ningú. Amb la resposta tardana que ha donat al cas Salazar, ha començat a perdre la confiança de moltes. Fins i tot les del seu partit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
