‘Homo homini lupus’

Oscar Wilde deia que quan Déu va crear l’home va sobreestimar la seva habilitat, i jo hi afegeixo que com que ho va fer el sisè dia havia d’estar ja una mica cansat. Dic això perquè sembla que no li hem sortit gaire bé. La notícia que durant la guerra dels Balcans es van organitzar safaris humans, o sigui caceres de persones, com ho llegeixen, m’ha produït una impressió terrible i un profund neguit, agreujats pel fet que tinguessin lloc al cor d’una Europa que és bressol de la filosofia grega, del dret romà i de l’humanisme cristià que, volem suposar, haurien hagut d’immunitzar-nos davant aquestes mostres de maldat i de salvatgisme. I reconec el biaix racista d’una opinió que sembla insinuar que coses així serien sempre condemnables però potser més comprensibles en altres latituds allunyades de la "civilitzada Europa", tot i que vist això no estic gaire segur que aquest sigui l’adjectiu adequat per al nostre continent. És molt depriment i no aconsegueixo treure-m’ho del cap.

Pel que sembla un grup de serbis emprenedors, amb el suport dels serveis secrets del seu país i de les mateixes Forces Armades per facilitar viatges per zona de guerra i accés a llocs especialment favorables en la mateixa línia de front, organitzaven aquests safaris a preus que podien arribar fins i tot a 200.000 i 300.000 euros per un cap de setmana de cacera humana. Les tarifes que es cobraven podien ser encara més elevades si l’objectiu eren nens o dones embarassades. Com ho llegeixen. Igual que a l’Àfrica, on qualsevol caçador sap que matar un elefant és més car que una gasela, o que un lleó és més car que un facoquer.

Els interessats eren portats en vehicles militars (inclosos helicòpters) a llocs com Sarajevo, Mostar o la mateixa Srebrenica, el lloc on els serbis van assassinar a sang freda 8.000 bosnians davant la inoperància d’un contingent holandès de la missió de les Nacions Unides. Precisament Srebrenica és, juntament amb Ruanda i Cambodja, un dels tres casos de genocidi reconeguts per les Nacions Unides perquè en la llista d’espera segueixen els dels rohingyes, els armenis i els gazians.

Una vegada arribaven al seu destí els portaven a llocs des d’on, ben instal·lats i a cobert, dominaven rutes urbanes probablement entre runa que els famèlics residents havien d’utilitzar en la seva vida diària. I els disparaven, un s’imagina que entre copes, puros, riallades i també bromes per prémer el gallet. I després tornaven al seu país, a la seva família i a la seva feina com ciutadans corrents, com si res, com si la salvatjada criminal que acabaven de cometre fos el més normal del món. És terrible. Hannah Arendt en estat pur.

Es desconeix el nom dels participants si bé la Fiscalia de Milà ha obert una investigació que acaba de començar i sembla comptar ja amb dades que apunten a gent aficionada a les armes de foc, prou rica per pagar l’elevat cost d’aquests assassinats a la carta d’altres éssers humans, i sens dubte sàdica i amoral. Entre els possibles implicats es parla d’una majoria d’italians, tot i que també hi hauria francesos, britànics i alemanys. Fins al moment no han aparegut noms espanyols.

Notícies relacionades

L’enquesta-terratrèmol

Anatomia d’un farsant

Notícies com aquesta li fan perdre a un la fe en la humanitat i estar d’acord amb Pascal quan deia: "Com més parlo amb els homes, més admiro el meu gos". Sembla que no haguéssim après res durant els últims 2.000 anys d’història, que encara hi ha entre nosaltres gent insensible i disposada a disfrutar amb el dolor aliè com feien els romans a l’amfiteatre, amb la diferència al seu favor que no consideraven proveïts de drets els esclaus, els delinqüents o els presoners de guerra que allà se sacrificaven per a entreteniment de les masses.

Rousseau parlava del "bon salvatge" pervertit després per la civilització, mentre que Hobbes, més cínic i realista, concloïa: "L’home és un llop per a l’home", i que és precisament la civilització la que amb la seva educació, les seves normes i els seus codis penals aconsegueix amb prou feines embridar les tendències cruels a què condueix la lluita per la supervivència. És molt depriment. Desitjo amb tota la meva ànima que la investigació en curs avanci i que tot el pes de la llei caigui sobre aquests canalles.