50 anys de monarquia

Després de quatre dècades de dictadura, tot i que Franco va morir al llit, la societat reclamava la recuperació de les llibertats. Però la democràcia no va ser res que arribés de sobte. De fet, els primers anys del regnat de Joan Carles hi va haver una forta resistència franquista al canvi. Durant els governs d’Arias Navarro i fins i tot durant el de Suárez hi va haver desenes de morts per trets de la policia o per l’actuació de grups feixistes. A Vitòria, el març de 1976, cinc obrers van morir per les bales de la policia, al ser desallotjats d’una església on celebraven una assemblea. El 1977, cinc advocats laboralistes van ser assassinats per un grup d’ultradreta, al seu despatx del carrer d’Atocha de Madrid. Són els casos més greus. Però n’hi va haver més. Fins i tot un intent de cop d’Estat militar el 23 de febrer de 1981.

La decisió del rei d’afegir-se als qui aspiraven a la democràcia va contribuir, amb les seves llums i les seves ombres, a afeblir els acèrrims del franquisme. Va ser el seu paper de llavors el que va fer que tants espanyols, molts republicans, es declaressin joancarlistes. El rei va guanyar prestigi intern i extern, una consideració que va decaure, i que va acabar amb el joancarlisme, quan van començar a saber-se algunes de les seves aventures sentimentals i econòmiques que el van forçar, primer, a abdicar el 2014 i, després, a abandonar Espanya, per voluntat del seu fill, Felip VI, el 2020.

No és segur que hi hagi a Espanya un gran fervor monàrquic, i l’actual rei ho sap prou bé. És, probablement, més conscient de la fragilitat de la institució que encapçala que no ho va ser mai el seu pare. I tot i que la pulsió republicana tampoc és puixant, Felip percep que la seva permanència dependrà únicament de la voluntat de la ciutadania espanyola i que aquesta se senti ben representada per la Corona, que el seu comportament sigui exemplar i també que no caigui en la temptació d’interferir en l’àmbit polític. Potser el disgust que va causar, fins i tot en catalans no independentistes, el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, en ple procés, li va donar una mesura d’això.

El canvi polític iniciat després de la mort de Franco i el paper de la Corona llavors formen part del seu bagatge. Felip VI sap que no va ser fàcil. S’hi va referir divendres parlant de la transició com "un procés gradual, incert, amb riscos i obert en els seus resultats, en què cada passa va ser precedida per converses, pactes i concessions" i remarcar que va ser possible perquè es va prioritzar "la paraula davant el crit, el respecte davant el menyspreu, la recerca de l’acord davant la imposició". En un moment de tanta polarització política com el que es viu ara a Espanya, aquestes paraules del rei podrien contribuir a la reflexió col·lectiva.