Demanar perdó als indis

Quan jo jugava a futbol, després d’una entrada a l’altura de la tíbia o d’un cop de colze a la boca al davanter, també demanava perdó. Un queda com un senyor i el davanter queda amb el llavi partit, tots contents. Però demanava perdó per un acte que vaig cometre jo, no per un cop de colze que anys enrere un defensa del meu equip li donés a un altre davanter, com fa el ministre de Perdons i Disculpes (parlo metafòricament, Albares mai clavaria un cop de colze a la boca a ningú).

Notícies relacionades

Un cap de cavall en el 20N

Dictadures admirades

Doncs és clar que els espanyols van anar a Amèrica a robar tot el que podien i a matar qui volgués impedir-ho, què anaven a fer si no. Com que no s’havia inventat la borsa, saquejaven per enriquir-se, i com que desconeixien l’existència de Tinder, violaven. Feien el que feia qualsevol fill de veí en el segle XVI, no podien seduir una índia convidant-la a un bon restaurant, si tampoc s’havien inventat. Fixeu-vos que he escrit que "van anar a Amèrica" i no "vam anar", i això és perquè jo no hi era. No només no em sento concernit pel que van fer els meus compatriotes fa cinc segles, sinó que, tot i que hagués viscut en aquells temps, continuaria sent tan innocent com avui. Un pagès a la Girona del segle XVI va tenir tant a veure amb la colonització d’Amèrica com un periodista gironí del segle XXI. O menys encara, probablement ni se’n va assabentar.

És lògic que un ministre de Perdons i Disculpes actuï tan pusil·lànimement com s’espera d’aquest càrrec. Si ho fos d’Exteriors, recordaria al món que el que van fer aquells espanyols res té a veure amb nosaltres, i després –simulant que sap llegir– citaria Hartley: el passat és un país estranger, allí les coses es fan d’una altra manera.