Editorial
Autolesió demòcrata
S’obre una indesitjada lluita pel control del partit a un any de les eleccions de mig mandat
Només una setmana després d’aconseguir un èxit electoral remarcable, el Partit Demòcrata s’ha submergit en una crisi interna al recolzar vuit dels seus senadors una pròrroga de la despesa fins al 30 de gener per acabar amb 42 dies de tancament del Govern (shutdown), el més llarg de la història dels Estats Units. La prolongada suspensió del programa d’assistència nutricional per a 40 milions de persones, la cancel·lació de milers de vols, l’impagament de salaris de milers de funcionaris federals i l’acomiadament d’un mínim de 4.000 han sigut els arguments esgrimits pels senadors que han trencat la disciplina de vot, entre els quals hi ha Dick Durbin, encarregat d’assegurar-la. El fet cert és que el gran objectiu demòcrata durant el tancament, l’ampliació del subsidi per a l’atenció mèdica, ha quedat en l’aire, amb un compromís genèric d’obrir una negociació al desembre. I mentrestant, penja sobre 20 milions d’usuaris l’amenaça que les primes de l’assegurança s’enfilin si no hi ha acord.
El resultat immediat de tot plegat és una fallida en la unitat dels demòcrates, alarmada l’ala progressista i la centrista per la concessió sense garanties feta pels senadors dissidents. L’opinió que ha sigut un moviment "mancat de sentit", segons un assessor del partit, i "un error terrible", segons la senadora Elizabeth Warren, posa en un compromís el president de la minoria demòcrata a la Cambra, Chuck Schumer, l’autoritat de la qual surt molt perjudicada, i obre una indesitjada lluita pel control del partit a un any de les eleccions de mig mandat. Els primers sondejos detecten una certa decepció entre els electors mobilitzats el 4 de novembre, i la reacció positiva de Wall Street i dels mercats a Europa no sembla suficient per evitar al Partit Demòcrata un desgast inesperat.
Una vegada més, aflora la falta de lideratge en el camp demòcrata i la capacitat de Donald Trump de gestionar per al seu profit qualsevol crisi portada al límit. Un president no havia activat mai instruments de pressió tan radicals i prologats durant un tancament de Govern; els seus adversaris no havien tingut mai tan aparentment fàcil treure profit d’una situació extrema. Es pot interpretar, però, el desenllaç al Senat com una inexplicable autolesió dels demòcrates i una reparació republicana, mitjançant Trump, dels mals resultats registrats fa una setmana a la ciutat de Nova York i als estats de Virgínia i Nova Jersey. No hi ha a les files republicanes més defecció que la del senador Rand Paul, poc menys que anecdòtica; apareixen massa símptomes de desunió en els demòcrates perquè Trump experimenti la necessitat de moderar la seva estratègia de la tensió.
S’escampa la sensació que la Casa Blanca ha collit, a més, un gran triomf a llarg termini: assegurar-se diversos capítols del pressupost per a les secretaries de Defensa i d’Agricultura fins al 30 de setembre del 2026, activadores del vot conservador, quan la campanya electoral condicionarà tots els missatges. "Siguem sincers: el nostre país i la nostra política es troben en un lloc bastant fosc en aquest moment", va dir Barack Obama en el míting final de campanya a Virgínia. Els senadors que han tret Trump de l’embús legislatiu no han fet més que alimentar tal impressió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
