L’aparcament de Mazón

Manuel Bruque / EFE

Qui no ha tingut un moment aparcament com el de Carlos Mazón. Després d’un dinar de quatre hores al restaurant El Ventorro, va escortar la periodista Maribel Vilaplana fins al lloc on havia deixat el cotxe. El president de la Generalitat Valenciana va afegir quaranta minuts a la insuportable abdicació de la seva responsabilitat, i va demorar així el retorn a una crua realitat en què els seus 229 conciutadans eren arrossegats per un cabal enfurismat i morien ofegats. "Reloj, no marques las horas porque voy a enloquecer, ella se irá para siempre cuando amanezca otra vez". Qui no ha viscut un moment aparcament, desitjant que no s’acabi. Un et porto a casa, o t’acompanyo fins al portal, o camino una estona amb tu a veure si m’eixoriveixo. Si no has aconseguit allargar la sobretaula amb un altre cafè, un altre xarrup, s’imposa un comiat diferit. Allargar l’estona anhelada, fins i tot en un lloc tan antipàtic com un aparcament, un soterrani que va ser la tomba d’un bon nombre de víctimes de la dana. A veure si passa alguna cosa, si el destí ofereix una última oportunitat i ens acomiadem prometent-nos que aviat hi haurà un altre dinar, que t’ho rumiaràs. Això hem de repetir-ho, guapíssima, que m’ha passat el temps volant, muac, muac. Em posaria en el lloc d’ella, on també he estat alguna vegada, desitjant treure’s de sobre d’una vegada el pesat insistent amb una oferta laboral que sembla que va rebutjar. Però no em dona la gana perquè la comensal de Mazón no ha parlat clar, ha canviat la versió i no s’ha posat del costat de la veritat ni com a periodista ni com a ciutadana de València. Ho haurà d’explicar fil per randa a la jutge que investiga la nefasta gestió de l’Executiu capitanejat pel baró del PP, que no va donar l’avís perquè la gent es posés fora de perill.

Mazón sortint de l’aparcament amb el seu orgull masculí malmès, amb mil i una trucades perdudes, i ni tan sols així se’n va anar al despatx mentre els damnificats de la dana (nens, homes, dones) morien. No se sap on va estar una altra bona estona. Potser va córrer al darrere del cotxe de Vilaplana com en una pel·li de tarda, perquè ella li somrigués des del retrovisor; potser es va fer una dutxa que netegés la frustració de la cita dels seus somnis, sobre la qual des del principi va planar un núvol negre. No se sap on va ser aquest senyor amb la brúixola espatllada per l’ego, i que serà imputat per la justícia d’aquí no gaire, però sí on és ara. On sempre, al seu partit, el PP, que presumeix de vocació de govern i no l’ha deixat anar de la mà i fins i tot l’ha elogiat en el temps transcorregut des del desastre que va costar 229 vides i va arrasar amb les pertinences de milers de persones. I on va ser aquest dimecres, que va commemorar el primer aniversari de la catàstrofe amb una missa funeral d’Estat. Com que ni Mazón ni el seu cap, Núñez Feijóo, escolten les famílies de les víctimes, que li van demanar que no hi anés, potser instàncies més altes li haurien pogut transmetre la conveniència que s’absentés. Aquesta vegada, sí, ni se li esperava ni hi havia de ser. No va tenir pressa per posar-se als comandaments de la pitjor crisi de la seva terra en dècades, i tampoc per dimitir. Segueix a l’aparcament, allargant l’hora d’enfrontar-se a la realitat que no el volen.

Temes:

Govern

Inicia sessió 0 Comentaris