Ningú que conegui la història d’Israel i Palestina pot ignorar que el drama que viu la Franja de Gaza és l’última i més dramàtica manifestació d’una violència que enfonsa les seves arrels en el 1948. No obstant, el segon aniversari a què arribem recorda també que l’episodi al qual el món està assistint va tenir com a inici el 7 d’octubre de fa dos anys. És a dir, amb la matança perpetrada per Hamàs i altres grups terroristes que va acabar amb 1.100 israelians massacrats i 259 de segrestats. La brutalitat d’aquests atemptats ni pot ser ignorada com si tot hagués començat amb l’assalt de la Franja per l’Exèrcit Israel, ni pot ser utilitzada com a justificació de l’extermini de més de 65.000 palestins.
La decisió dels successius governs israelians de colonitzar terres que les Nacions Unides havia assignat als palestins i la negativa d’organitzacions i estats àrabs a reconèixer l’Estat d’Israel, com avui continua fent Hamàs (fins al 2017 els seus estatuts reclamaven la destrucció d’aquest), s’han conjugat durant dècades per impedir qualsevol acord de pau que permeti la coexistència pacifica de dos estats. L’últim episodi d’aquest cicle infernal està a la vista. La continuïtat d’aquesta lògica constituiria un drama per als palestins, que han vist com els elements més extremistes del govern de Netanyahu imposaven la seva llei, tant a Gaza com a Cisjordània. Tampoc augura res de bo per a Israel, la seguretat del qual, a llarg termini, no vindrà per les seves capacitats militars sinó per la seva capacitat de conviure amb els 400s milions d’àrabs i musulmans del Pròxim Orient. El poble israelià mereix tota la solidaritat davant atacs devastadors com el 7 d’octubre. No obstant, aquesta vegada la violència desencadenada pel Govern de Benjamin Netanyahu a Gaza l’ha arrossegat a un aïllament internacional que Israel no havia conegut mai i que s’ha posat de manifest en l’assemblea general de les Nacions Unides, als carrers de mig món i fins i tot en l’esgotament de Donald Trump. Israel no pot pretendre que el món el segueixi en la massacre que el seu Exèrcit està perpetrant a Gaza i en la violència que els seus colons exerceixen impunement a Cisjordània. Aquesta violència s’ha d’acabar. En primer lloc, aturant la invasió de Gaza i retirant-se de la Franja. I per part de Hamàs, alliberant els ostatges que encara siguin vius i entregant els cadàvers dels que hagin mort, i obrint un procés que permeti als palestins recuperar les claus del seu destí.
No serà fàcil, després dels esdeveniments que han traumatitzat la societat israeliana i que han provocat alarma arreu del món al veure en directe la destrucció de Gaza. De moment l’únic pla existent per posar fi a aquesta situació és el presentat pel president Trump, i acceptat, amb reserves, tant per Netanyahu com pels dirigents de Hamàs. A ningú se li escapen les contradiccions d’una proposta que no atén les causes profundes del conflicte. No obstant, és l’única que hi ha sobre la taula, i compta amb el suport d’Europa i de la majoria dels països àrabs. Perquè aquesta proposta obri el camí d’un procés de pacificació, Netanyahu ha de deixar de banda els elements del seu Govern que pensen en un gran Israel, lliure d’àrabs, i Hamàs ha d’assumir la responsabilitat de la barbaritat que no hauria d’haver comès mai i deixar que els palestins decideixin el seu futur.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
