Segueixo aquí, segueixo aquí

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

03 d’octubre del 2025. 00:46

0 Comentaris

REDACCIÓN

A casa no acostumem a prestar atenció a la televisió. La veiem molt poc, només els telenotícies nocturns i no sempre, hi ha dies que no tenim estómac, ni forces, ni ganes. Però aquella nit, la de diumenge passat, ens vam mantenir al sofà, sense aixecar-nos, ni tan sols per recollir la taula després d’haver sopat una mica més aviat de l’habitual, durant una hora, la que va durar l’episodi de Salvados que va protagonitzar l’escriptora Elvira Lindo. "No el veuré, així que ja m’explicaràs", m’havia dit ella un parell de dies abans. I això vaig fer, tot just acabar el programa. "Doncs ha sigut ben bonic, i emocionant", li vaig escriure. Tenia encara un nus al coll. Se’m va formar després de l’última escena, gravada a Ademús (València), el poble de la seva infància, amb el cementiri on hi ha enterrats els seus pares al darrere i una llum preciosa, càlida, inundant-ho tot, també els morts, i els seus records. Gonzo, el presentador del programa, li va preguntar si alguna vegada s’havia fet mal a si mateixa, i això li va contestar Elvira: "Sí, alguna vegada, i molt. Per exemple, quan veig una altura així, en moments de desesperació soc impulsiva, i penso: ¿em podria tirar? I després sempre surt una cosa que em porta a lluitar i a seguir. Però a Nova York vaig aconseguir que en un pis 25 em posessin unes tanques a la finestra". "¿Per què?", va voler saber el periodista. "Perquè em fa por. Les persones impulsives hem de protegir-nos de vegades de l’enemiga que tenim dins, mai passarà res, però tens por". Una por que, segons va confessar, ara està menys present en la seva vida, perquè ha aconseguit rebaixar aquesta impulsivitat. A més, l’Elvira viu, també, per protegir qui més estima i, per això, no se’n pensa anar. Punt final. Al matí següent, encara amb el record d’aquelles últimes paraules, del seu rerefons, de tot el que revelaven i ocultaven, una amiga em va demanar que li truqués. "No em passa res, és comentar-te una cosa". Ho vaig fer immediatament i, llavors, em va explicar que una coneguda seva s’acabava de suïcidar. S’havia tirat des del balcó de casa seva, a Madrid. Jo vaig recordar l’Elvira, la seva impulsivitat, en què em puc reconèixer fàcilment, i el seu temor, que porto anys sense experimentar però sé que està allà, amagat, a l’espera que l’enemiga que hi ha igualment dins de mi torni a prendre el control, la deixi fer-ho de nou. Tot i que la frase que més vaig recordar mentre mirava de pensar què dir-li, una cosa que no sonés buida ni gastada, va ser: "No penso marxar", reflex del profund compromís amb aquestes altres vides que depenen de la nostra. La meva amiga, impactada per la notícia que acabava de rebre, va començar, així mateix, a sentir la inquietud, tan pertorbadora, de la por que el seu cap, en un moment irreflexiu, de desesperació, la portés a saltar, com en aquell atac incontrolable de vertigen que a mi em va fer baixar de cul des de dalt de la Torre Eiffel. Durant la breu conversa telefònica que vam mantenir, vaig ser incapaç de donar-li una resposta allunyada del clixé, cal viure la vida, ja saps, és l’únic que tenim. Ho faig ara, amb això que va escriure Sylvia Plath a La campana de vidre: "Vaig respirar fondo i vaig sentir l’habitual fanfarronada del meu cor. Segueixo aquí, segueixo aquí".