Gaza: on mira el món

La Flotilla va salpar sota la premissa de ser un comboi que traslladava ajuda humanitària a la població civil de Gaza. Però tot i que aquest hagi sigut el discurs, ningú s’ha confós sobre el seu objectiu real, en què no estava inclòs un dispositiu realista per fer arribar béns de primera necessitat a la zona assetjada per l’Exèrcit israelià. No ha sigut altre que el d’atraure l’atenció, tant a través de la seva posada en marxa, el seu itinerari accidentat i la seva posterior detenció, sobre la matança que prossegueix a la Franja i els impediments d’Israel a socórrer les necessitats bàsiques de centenars de milers de persones sotmeses en un lloc a gana i foc. Ha sigut un acte legítim, digne i no exempt d’efectivitat, com el conjunt de mobilitzacions que han pressionat els governs occidentals per aïllar cada vegada més el Govern de Benjamin Netanyahu. L’actuació no mereix les mofes que ha rebut tractant-la com si es tractés poc menys que d’un creuer de plaer. Però tampoc pot ser immune a una mirada crítica sobre el contrast entre declaracions i intencions, la seva condició de performance militant o l’actitud exhibicionista de bona part dels seus integrants que l’ha acompanyat. Denunciar la condició de víctimes de les tripulacions retingudes, qualificar la més discutible legalitat d’un assalt a vaixells en aigües internacionals de crim de guerra i reclamar la ruptura de relacions d’Israel no guarda proporcionalitat amb la tragèdia que viuen les grans víctimes d’aquest conflicte o les patents violacions de la legalitat internacional que se succeeixen a Palestina, ara i al llarg de dècades. Reclamar l’atenció internacional sobre els expedicionaris ni que sigui durant una fracció de temps mentre continuen morint civils a Gaza pot tenir alguna utilitat; o pot ser una manifestació de narcisisme reivindicatiu que la gravetat dels fets no es mereix.

El calendari tampoc ha ajudat a donar sentit a aquest gest. Si bé la comunitat internacional no s’ha caracteritzat per actuar de forma efectiva, és excessiu afirmar que la sort de Gaza ha sigut acompanyada de la indiferència i la falta d’atenció de l’opinió pública mundial, entre la qual el Govern israelià ha anat perdent pel camí fins i tot solidaritats que fins ara havien sigut sòlides. Però just ara el que el món mira, o del que hauria d’estar pendent, és de la resposta de les dues parts en el conflicte a la proposta de Donald Trump. Un pla del qual Netanyahu va prendre distància immediatament al rebutjar qualsevol possibilitat d’un Estat palestí i del qual Hamàs desconfia pels seus dubtes a les garanties de la retirada israeliana però sobretot per la seva resistència a acceptar la derrota inevitable després de la massacre que va desencadenar fa dos anys. En poques hores sabrem si el pla del president dels Estats Units és un gest teatral, però molt més rellevant que d’altres, i amb un resultat ja descomptat, o un pols real tant sobre Israel com sobre Hamàs.