Dilemes electorals

Castella i Lleó va ser la primera autonomia en què el PP i Vox van formar un govern de coalició: un acord entre un partit amb àmplia experiència institucional i un altre d’emergent, amb un perfil més confrontatiu i diferents prioritats. Les diferències van ser visibles des de l’inici, tant en matèria de polítiques com en l’estil de govern. El 2024, seguint una estratègia definida a escala nacional, Vox va abandonar els executius autonòmics en què participava per desacords sobre el repartiment de menors immigrants no acompanyats (i perquè agitar tempestes sembla més rendible electoralment que gestionar responsabilitats). Una decisió que va posar de manifest la fragilitat de l’acord i que condiciona l’escenari actual, en la mesura que Vox –l’únic partit sense estructura autonòmica pròpia– tendeix a supeditar l’actuació territorial a l’estratègia nacional.

A Extremadura i l’Aragó, el PP i Vox estan negociant la investidura i, en els dos casos, la dependència del primer respecte del segon s’ha reforçat després de les recents eleccions. A Castella i Lleó, en canvi, les expectatives de creixement de Vox semblen més contingudes segons les enquestes, potser perquè la seva etapa en el govern va ser més prolongada i va estar més exposada al desgast. Tot i així, si la distribució d’escons no varia de manera significativa, es podria reproduir una relació de dependència semblant.

En aquestes circumstàncies, seria de nou negatiu, tot i que sembla inevitable, que la campanya es plantegés en clau estatal i es desplacés així l’atenció a les expectatives que l’equilibri de forces entre el PP, Vox i el PSOE suscités de cara a unes futures generals, en detriment de les qüestions pròpies, obviant que les autonomies gestionen competències essencials per a la vida quotidiana dels ciutadans, com sanitat, educació i serveis socials, la correcta execució dels quals requereix estabilitat parlamentària.

Quan la confrontació estatal s’imposa, la cooperació es redueix i la governabilitat autonòmica es debilita. Com més fragmentació i polarització, els acords es fan més difícils, però continuen sent imprescindibles. Malgrat l’avenç de forces més extremes, el PP i el PSOE encara són els partits amb més suport en la majoria de les autonomies. Una posició que els hauria de conferir una responsabilitat addicional: facilitar la investidura del candidat més votat quan no hi hagi majoria alternativa i facilitar l’aprovació dels pressupostos, les dues condicions bàsiques per a una legislatura estable.

La campanya que ara comença pot orientar-se cap a aquest objectiu o quedar subordinada a la lògica de la competició estatal. Si el debat se centra en les necessitats de la comunitat i les condicions d’estabilitat institucional, les eleccions compliran la seva funció. Si, en canvi, s’interpreten com un episodi més de la pugna nacional, la solidesa de la pròxima legislatura es veurà inevitablement condicionada.