En defensa de l’error

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

26 de setembre del 2025. 06:01

0 Comentaris

La escritora estadounidense Kathryn Schulz, autora del libro En defensa del error. / EP

Soc implacable. Això em diuen a casa. També a fora, tot i que la definició s’amplia una mica, o potser s’ajusta més, al considerar-me, els qui em coneixen més bé, massa inflexible. Si m’atinc, com solc fer, a la rigidesa dels mots, ser implacable em converteix en algú "que no es pot apaivagar", és a dir, "amansir, suavitzar, mitigar". Busco sinònims, en un intent per reconèixer-me en el llenguatge usat per descriure’m, i en trobo alguns d’afins a implacable, rigorós, inflexible, sever, dur, i igual amb els antònims, apaivagable, tolerant, flexible, tots oposats al que en teoria soc. La identitat, en constant construcció, és un concepte mudable. Per això som molts els escriptors que la perseguim, descobrir-la, intuir-la almenys, als nostres llibres. Jo ja fa deu anys que ho faig, els transcorreguts des que vaig publicar la meva primera novel·la, una dècada durant la qual he après allò que diu Philip Gourevitch: "Un no escriu el que pretén escriure. Escriu el que pot escriure". I en aquest pot hi estan continguts tots els condicionants externs a l’escriptura, des del temps disponible a l’economia i els recursos, però també els interns, aquests mecanismes fascinants i misteriosos que regeixen les ments creadores. Al mirar-me al mirall de la meva literatura, em reconec en aquesta implacabilitat que m’atribueixen a casa. El reflex que em tornen els meus textos és el d’algú molt estricte, inflexible. L’últim cop que ho vaig sentir, ets implacable, va ser fa uns dies, tot i que és una consideració que apareix sovint en les converses domèstiques. Recordo una partida de cartes en què el meu nebot Rodrigo, el més gran, que d’aquí a uns dies farà 8 anys, va esgrimir, per guanyar, unes regles diferents, que s’havia inventat amb els amics, i acabem discutint perquè jo, cartesiana i quadriculada, no les vaig acceptar. Si soc així, capaç de renunciar a la diversió del joc, infantil o no, és perquè no em permeto l’error, ni l’equivocació, i menys encara el fracàs. Soc implacable, sí, però especialment amb mi mateixa. La síndrome de primera de la classe em persegueix des de pàrvuls, quan sortia a recitar les poesies de Gloria Fuertes que havia memoritzat els dies previs. Tractava, suposo, de compensar les meves altres carències, la nena que tots, també els meus pares, esperaven que fos i no seria mai. Encarnant la suposada perfecció, malgrat l’estigma de ser l’aplicada de la classe, no s’adonarien de les altres coses, de totes les altres coses. Encara tinc malsons en què suspenc un examen, i això que no vaig baixar mai del notable; la resta era per a mi equivalent a l’insuficient. Així va ser a EGB, després a BUP i COU i, per descomptat, a la universitat. I així continua sent avui en la meva feina, en la meva vida i en la meva escriptura. Però, com dic, la identitat és mudable, pot canviar, igual que l’opinió. Per això els dos últims anys he tornat sovint a la lectura d’En defensa del error: un ensayo sobre el arte de equivocarse, de Kathryn Schulz. Perquè "tot error és optimisme. Errem perquè creiem, per damunt de tot, en nosaltres mateixos". Tant de bo acabi sent per a mi, com ho va ser per a ella, "una lliçó desesperant i un plaer sense parió".