¿Ets feliç?

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

05 de setembre del 2025. 01:12

0 Comentaris

La cineasta Agnès Varda. / EP

Penso molt. Massa. Això em diu L. Té raó, però no l’hi dic. Hi ha coses que no li dic, o li dic poc, com t’estimo, tot i que ho faci. És cert. La meva ment està en continu moviment. Només para, el meu cap, el boig de la casa, quan llegeixo, i no sempre. De vegades, els primers paràgrafs d’una lectura, fins i tot d’un llibre a què fa setmanes que estic dedicada, són com els trams inicials d’una escalada, em costa col·locar els peus en la posició adequada, hi ha risc de caiguda, verdet per tot arreu. No és perquè em costi concentrar-me. Al contrari. Però, durant aquells minuts, recordo paraules, gestos, moments, escenes que han donat forma al dia. És memòria fotogràfica, el que tinc, i també (para)textual. Puc recordar frases exactes, meves i d’altres, i després me les repeteixo en bucle qüestionant-me’n la motivació, per què algú em va explicar el que fos, si jo vaig respondre el que calia. Les últimes nits, presa d’un insomni que va venir amb mi de vacances i ha decidit quedar-se per veure com comença l’any, que, com defensava Carmen Laforet, comença l’1 de setembre i no al gener, he donat voltes a una pregunta que aquest estiu m’han fet dues de les persones més importants de la meva vida, les que li donen sentit. ¿Ets feliç? Això em van preguntar, sense un context previ més enllà del meu sempre fràgil estat d’ànim, en diferents situacions, dies diferents, sense saber que a totes dues els inquietava el mateix. Una pregunta a què jo no vaig contestar. Em vaig defensar amb el riure nerviós a què recorro si no vull enfrontar-me a la realitat del llenguatge, a la seva construcció, amb els seus arguments. Necessitava temps i em vaig emparar en el quines coses se t’acuden fins i tot sabent que no tornaria a parlar amb elles d’això, no les respondria, covarda, de la manera directa i honesta que elles havien fet servir per traslladar-me la seva preocupació per mi, pel meu benestar. Recorreria, una vegada més, a l’escriptura. Vaig pensar, primer, en aquest desvetllament tan etern com el retorn nietzschià, en la declaració d’amor que tanca aquesta pregunta, únicament comparable, en la meva realitat d’insomne irredempta, que també conté ¿has dormit bé? Després vaig arribar a la conclusió de l’excepcional del plantejament, extraordinari, no només perquè hi hagi molt poca gent que sigui capaç de traslladar-nos-ho, ja que és fruit de la generositat, l’empatia i l’entrega, sinó perquè és probable que ni tan sols nosaltres ens atrevim a fer-ho. És una pregunta que espanta per l’abisme a què t’acosta. Et treu del quotidià viure sense pensar al que t’aboca una societat que l’únic que li preocupa és que consumeixis i et trobis, de cop, veient un vídeo de TikTok en el qual la influencer María Pombo presumeix que no li agrada llegir. ¿Soc feliç, ara? Ho desconec. És un estat al qual s’arriba sense aspirar-ho, ni pretendre-ho. Sí que sé qui em fan feliç, i quines coses: llegir (ho sento, María), escriure, les cançons de Kath Bloom, el cabell de colors d’Agnès Varda, el seu cine, o aquests versos de Francisco Brines que anuncien el canvi d’estació: «Subo a dormir, en esta noche última, y me siento contento, y aun feliz, porque mañana partiré temprano».