Colòmbia: ni pau ni seguretat

Tenint en compte el caràcter endèmic i complex de la violència a Colòmbia –n’hi ha prou amb recordar que Colòmbia va viure quatre dècades, entre 1920 i 1960, que van passar a la història amb el nom de La Violència–, on es barregen grups guerrillers i interessos vinculats al cultiu i explotació de la droga sense que existeixi una clara delimitació entre tots dos, l’estratègia de Pau Total semblava interessant. Es tractava d’obrir negociacions amb tots els grups violents, com a continuïtat del diàleg portat a terme per antecessors de Petro, de signe liberal, que va conduir a acords de pau amb les FARC, el principal grup guerriller colombià, el 2016. Amb aquest propòsit, el Govern de Petro va iniciar negociacions amb l’ELN, un grup guerriller que encara no ha deixat les armes, amb dues dissidències de les FARC que es van oposar als acords del 2016 i també amb el Clan del Golf i altres grups de narcotraficants. No obstant, el ressorgiment de la violència indica les dificultats de tractar amb criteris de converses per a una pau negociada amb grups que actuen amb lògica de delinqüència organitzada. Hi ha indicis que vinculen els atemptats dels últims dos anys a una deliberada voluntat dels grups violents de consolidar els seus dominis territorials a fi d’acudir a una eventual negociació des d’una posició de força. Això constitueix un malson per als sectors més vulnerables de la societat colombiana, que pateixen formes molt diverses de violència. Una de les més horribles és la col·locació de mines antipersones al voltant d’escoles rurals per encoratjar els adolescents a abandonar-les i afegir-se a les files dels grups terroristes.

El president colombià ha reaccionat qualificant tots els actors d’actes violents com a grups terroristes. Ara cal que articuli una política de seguretat que faci confiança a la població, sense la qual l’anomenada Pau Total serà un miratge. D’altra banda, aquest deteriorament de la situació a Colòmbia coincideix amb recents moviments de la flota nord-americana davant les costes de Veneçuela i l’acusació al president Nicolás Maduro de ser un agent de la droga al continent. També es produeix quan augmenten les tensions entre Mèxic i els EUA, que han plantejat la possibilitat d’una intervenció armada en aquest país per lluitar contra els cartells de la droga. La necessitat que Petro reforci la seguretat del seu país no és només una exigència interna de Colòmbia, sinó també un requisit per evitar un conflicte de més proporcions.