Espanya desubicada

Construir un hospital dona vots, la política exterior no els dona i per això els polítics ignorants la descuiden, igual com fan els països petits, conscients de la seva escassa influència en l’escena internacional. A mi em preocupa que no sent Espanya un país ignorant ni petit, estigui malgastant el seu capital en política exterior malgrat les declaracions del senyor ministre d’Afers Exteriors que "Espanya està en el moment de més pes de la seva història". Ho va dir molt seriós i pel que sembla molt seriosament malgrat que, per desgràcia, no és això el que ens mostra el nostre dia a dia.

En descàrrec seu s’ha de reconèixer que des de la crisi financera del 2008, el raca-raca català, els estralls de la pandèmia i els de la corrupció, molta de la nostra energia s’ha concentrat en la política domèstica i a mantenir un Govern que fa molt que va deixar de governar i que ni tan sols intenta presentar un pressupost, com exigeix la Constitució. Aquesta mateixa setmana ha hagut de postergar fins al setembre diverses lleis per evitar derrotes parlamentàries. Fa anys que ens mirem el melic i això ens impedeix atendre el que passa al voltant, mentre l’ordre geopolític que van inaugurar els vencedors de la Segona Guerra Mundial salta pels aires sota l’empenta concertada de Xi, Putin i, ¡qui ho havia de dir!, del mateix Trump. La guerres d’Ucraïna, Gaza i l’Iran són la conseqüència més visible del menyspreu pel dret internacional, de la tornada de la força per resoldre els problemes, i del renaixement de les esferes d’influència, que pretenen un nou repartiment –aquesta vegada ja no d’Europa sinó del món– entre els nous homes forts que han succeït els Churchill, Stalin i Roosevelt d’abans.

Després del Brexit, Espanya és la quarta economia de l’eurozona, un dels seus països més grans, poblats i amb més PIB i, no obstant, estem absents de molts fòrums en què es prenen les grans decisions i es dissenya el futur. Ens falta múscul per estar en el G7 però no hauria de faltar per participar amb França, Alemanya i Itàlia en el pont de comandament europeu. I allà no hi som, mentre circumstancialment s’hi colen altres, com Polònia o els Països Baixos. I quan França i Alemanya s’acosten al Regne Unit per parlar de coses serioses com la defensa i l’arma nuclear, llancen sondes a Itàlia i a Polònia, però no a Espanya. ¡Com ho havien de fer, amb el país que menys gasta percentualment en defensa de tota l’OTAN! Un general em deia l’altre dia que totes les nostres Forces Armades "cabrien a l’estadi Santiago Bernabéu i sobrarien seients".

Notícies relacionades

Les tardes trencades

El taxi, davant la competència

Quan un no està present a les taules en què es prenen decisions que l’afecten, acaba formant part del menú, que és una cosa molt poc desitjable. Però això al senyor Albares no sembla preocupar-li, ell segueix amb el seu raca-raca particular intentant que s’accepti l’ús del català a Europa (pagant el que faci falta, amb els nostres impostos) sense aconseguir progressos i començant a irritar els nostres socis perquè distreu d’altres assumptes molt més importants… i perquè obriria la porta a un guirigall amb els molts idiomes locals que conviuen en la vella Europa. Albares confessa que aquest és el seu principal objectiu a Brussel·les. ¡No comment!

Fa falta molta distracció i inexperiència per, en els últims mesos, haver aconseguit obrir contenciosos –o no ser capaços de veure’ls venir i frenar-los a temps– amb l’Argentina (menyspreus a Milei), Veneçuela (aventures de Zapatero), Mèxic (estupideses de Sheinbaum), Israel (reconeixement de Palestina i merescudes crítiques a les seves matances), Algèria (el mai explicat canvi de postura sobre el Sàhara), l’OTAN (per negar-nos en solitari i públicament –per raons de política interna– al 5%, com si els altres països no tinguessin Estat del benestar i anessin a complir aquest objectiu irreal), i amb els EUA, també per confiar a Huawei la custòdia de dades del Ministeri de l’Interior. Huawei té vincles estrets amb el Partit Comunista Xinès i Washington considera deixar de passar-nos informació sensible per temor a què acabi on no deu, cosa que pot tenir conseqüències en la lluita antiterrorista. Davant aquest panorama, és un magre consol la visita de Pedro Sánchez aquesta setmana als seus amics americans progressistes Petro, Boric, Lula i Orsi. No és aquest el lloc d’Espanya.