No ens volen... i encara pitjor

Els polítics de Washington veuen Europa com un continent vell en sentit literal, ple de castells i de museus, però amb poc a dir sobre la revolució digital, un lloc a visitar amb curiositat, però amb poc futur. És freqüent sentir-los dir que ells són Mart, el déu de la guerra, mentre que nosaltres som Venus, uns hedonistes que vivim per sobre de les nostres possibilitats. Com em va dir un senador: "Vostès són com un boví bonàs, incapaç de donar una cornada per defensar el seu tros de pastura, i no s’adonen que estan envoltats per una Rússia agressiva i per un Mediterrani desestabilitzat". Especialment greus em semblen els comentaris menyspreadors sobre Europa del vicepresident Vance i del secretari d’Estat, Rubio, i del de Defensa, Hegseth, quan van intercanviar informació confidencial sobre un atac als houthis del Iemen en l’escàndol conegut com a Signalgate. Deien que la llibertat de navegació al mar Roig beneficia Europa més que els EUA, però que els europeus som incapaços de garantir-la i que els indignava haver de treure’ns un altre cop les castanyes del foc. I en el cas d’Ucraïna ha quedat clar que Washington vol deixar-nos fora d’una eventual negociació per a un alto el foc o fins i tot la pau, si fos el cas. No només això, sinó que, per primera vegada en la història, els EUA van votar contra els europeus, amb Rússia, Bielorússia, l’Iran i Corea del Nord (¡quina tropa!) en una resolució de l’assemblea general de l’ONU sobre la invasió russa. ¡El que mai s’havia vist! I quan els europeus es van reunir amb el ministre iranià després del recent atac d’Israel, Trump va comentar amb menyspreu que amb qui volien parlar els iranians era amb els EUA i no amb Europa.

Trump ha arribat a dir que la Unió Europea es va crear per fastiguejar els EUA –i soc amable, perquè va dir "screw"–, i el seu vicepresident, JD Vance, va venir a Davos al febrer per criticar la nostra democràcia, perquè coartem la llibertat d’expressió dels partits d’ultradreta, i a mi em segueix estranyant que es permeti dir això algú que ha defensat l’assalt al Capitoli i que només accepta el resultat de les eleccions quan les guanya. A més, que recolza públicament partits xenòfobs i euroescèptics, com Alternativa per Alemanya, considerat extremista al seu país, i que no oculta la seva bona sintonia amb líders com Orbán i Meloni.

Notícies relacionades

Optimisme moderat

Liceu Mar, una oportunitat per a Barcelona

La nostra baixa contribució financera a l’OTAN ha irritat tots els ocupants de la Casa Blanca des dels temps de Reagan. El que els diferencia de Trump era la manera més educada de demanar-ho, però no ens enganyem, perquè tots, republicans i demòcrates, estan igual d’indignats per haver de pagar per la nostra defensa quan nosaltres tenim serveis socials, com la sanitat, molt més bons que ells. I ara Trump està disposat a acabar d’una vegada amb aquest suport, perquè considera que no té sentit que un continent de cinc-cents milions d’habitants demani ajuda a un altre de tres-cents cinquanta per defensar-lo d’uns russos que només són cent quaranta i que tenen un PIB vuit vegades inferior al nostre (tot i que oblidi convenientment el seu arsenal nuclear). A aquest enuig se suma ara el menyspreu que Trump i els seus acòlits no dissimulen per la nostra incapacitat per parlar amb una sola veu, com demostra la terrible destrucció de Gaza (Ucraïna és una excepció, però tampoc ens fan gaire cas), i per fer-nos respectar amb una força militar creïble.

Per això no ens hem d’estranyar quan es reuneix l’OTAN i Donald Trump ens posa a tots a ratlla exigint-nos –sense escoltar, en canvi, les nostres protestes– una contribució del 5% del PIB en defensa, entre les reverències de Mark Rutte, l’obsequiós secretari general de l’organització. I tots firmem sense queixar-nos. És el que hi ha.