Presó de Cerdán: ¿tallafocs?

La interlocutòria que va dictar diumenge passat, 30 de juny, l’instructor de la sala segona del Tribunal Suprem és una resolució formalment impecable, perquè centra la fonamentació en el poc temps que fa que està investigat Santos Cerdán davant els seus «companys del Peugeot», en la dada gens menyspreable que era ell qui actuava com a cobrador i, fins i tot, amb algun indici que l’apunta especialment, com la ingent quantitat de diners que, segons les investigacions de l’UCO, podia entendre’s reservada a comissions per a aquesta banda i que, de les converses gravades per Koldo, no n’acaba de quedar clar el destinatari. ¡Alerta!, una xifra d’uns cinc milions d’euros, i la necessitat que Cerdán no impedeixi que es localitzi aquests diners, aneu a saber on.

No obstant, per més esforços que senyor Leopoldo Puente faci en la seva correctíssima argumentació, no acabo d’entendre que adjudiquin un paper tan preponderant a Cerdán, quan Ábalos va ser un dels ministres amb més poder dels primers governs de Sánchez, va ser ministre de Transports i, per tant, qui més podia influir en l’adjudicació de determinats contractes, i contra ell, malgrat haver-li demanat presó provisional les acusacions populars, és a dir PP, Vox i Manos Limpias, entre d’altres, el mateix magistrat va considerar innecessària la mesura i va acordar la prohibició de sortir del país, la retirada del passaport i la compareixença periòdica, mesures que de cap manera són una limitació perquè pugui destruir proves, com vam veure l’altre dia amb l’USB de l’amiga d’Ábalos.

Notícies relacionades

La banca no és romàntica

L’AVE, una ratera que asfixia Adif

Hi ha una altra dada que, per als qui creiem en el dret de defensa com un dels pilars de l’Estat de dret, resulta preocupant en aquesta interlocutòria i que no acabo de veure compatible amb la posició del nostre Tribunal Constitucional en matèria de presó provisional. Em refereixo a la censura explícita que es fa a Cerdán per no haver volgut contestar a les preguntes del magistrat, ni de les acusacions. No em sembla acceptable que aquesta presó s’argumenti en la seva fonamentació jurídica amb un retret, pel fet d’haver refusat respondre a les preguntes de l’instructor, del Ministeri Fiscal i de les parts, amb la sola excepció de les formulades pel seu lletrat. Però, ¡vejam!, ¿que no és un dret fonamental tutelat a la Constitució, el de no declarar contra un mateix?

En definitiva, ni comprenc la diferència de tracte entre els investigats, ni tampoc acabo de trobar una explicació plausible a la dada més rellevant d’aquesta presó, que evidentment reflecteix la interlocutòria, consistent en el fet que el fiscal, és a dir, el fiscal general de l’Estat, hagi demanat la presó de Santos Cerdán, quan va demanar mesures molt menys costoses per a la resta. Per més esforços que faig, no hi trobo cap altra explicació que mirar de fer, en les carns de Cerdán, un tallafoc que, d’una banda, pugui operar com una mostra de fermesa del president del Govern, que és qui nomena i cessa el fiscal general de l’Estat, i, de l’altra, potser, pugui posar fi d’una vegada a aquest tràgic divorci entre jutges i fiscals que vivim.