Mals temps per a la lírica

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

Venècia, per als multimilionaris narcisistes, no passa de ser una txutxe. Se la compren com qui es compra un Chupa Chups. El que és dolent és que, d’alguna manera misteriosa, còpia de bavejar-la, aconsegueixen convertir-la en això. Els llocs sagrats haurien d’estar fora de perill de certes formes de barbàrie. A la sala del Louvre on s’exposa La Gioconda, per exemple, caldria prohibir els mòbils. Un no fa una foto de l’hòstia abans que el sacerdot li dipositi a la llengua. Alguns cantants, en els seus concerts, sol·liciten al públic que durant una de les seves cançons la gent es posin el telèfon on els càpiga (ho diuen d’una altra manera, és clar) perquè sigui possible recuperar una comunió autèntica entre l’artista i l’espectador.

Ningú llegeix Cervantes ni Shakespeare mentre els fotografia. La gent entra en els llibres amb el respecte amb què s’entra en una església o en una sala de cine. Per això fa goig visitar aquests llocs, perquè un es troba momentàniament sa i estalvi de la barbàrie. El que és important de les dues hores que dura la pel·lícula és que un està a soles amb si mateix. Això no significa que deixi de prestar atenció al film, sinó que la hi presta amb la devoció deguda. Tot i que el cine es trobi ple, un està sol, i d’això es tracta: tot i que envoltat de gent, quan un viatja a Venècia, la recorre sol. O la recorria sol fins que Bezos i els seus centenars o milers de convidats van decidir envair-la grollerament, a cop de dòlars, per transformar-la en una gominola. Mals temps per a la lírica.