Dos metres quadrats
La Sara va venir amb la Juana al migdia, quan el sol començava a fer de les seves al cel de Madrid. Cada vegada que em queixo de la calor, penso en els nadons i en les persones grans i, llavors, callo o modero la queixa, la tempero, que és la millor manera de viure, en aquesta època de l’any i en qualsevol altra. La preciosa cara de la Juana, de cinc mesos, sortia del cotxet. Riallera, simpàtica, aparentment tranquil·la, em va mirar amb els petits ulls d’aquest blau clar que a la seva mare tothom li diu que anirà perdent, desapareixerà, igual que la innocència. La Sara em va explicar que venia perquè li firmés la novel·la, però no a ella, sinó a la Juana. Un company, el Juan Carlos, havia començat una tradició quan els fills, ja en la vintena, eren petits: a cada edició de la Fira del Llibre, acudia al Retiro perquè un dels seus escriptors preferits deixés la rúbrica en un llibre, exemplar que passava a engrossir l’encara incipient biblioteca dels nens. Em va semblar molt bonic, em va dir la Sara, i vaig decidir que jo faria el mateix amb la Juana i començaria amb tu. A l’escoltar-la, vaig haver de contenir les llàgrimes, dissimular l’emoció, camuflar-la movent els braços, com faig sempre, de vegades de manera espasmòdica, exagerant els gestos per ocultar els meus sentiments i aquesta timidesa que em distancia de la realitat i dels altres. Vaig voler sortir de la caseta, agafar en braços la Juana, abraçar la Sara, però em vaig quedar dins, tancada en aquests dos metres quadrats en els quals de vegades m’entossudeixo a viure per por de patir, com si fos possible.
Em vaig acomiadar d’elles, tot seguit dels llibreters i L. em va recollir en una de les portes del Retiro. La seva germana ens havia convidat a dinar a casa seva. M’ha costat, per la meva naturalesa esquiva, sentir-me part d’aquesta família a la qual encara miro amb l’enveja de qui no va tenir prou temps la seva, la va perdre. Aquella tarda de diumenge, en la llarga sobretaula, vaig veure uns avis, encara joves, disfrutar amb el seu primer net, el Jaime, de vuit mesos, tres més que la Juana, amanyagar-lo i provocar-li el riure, jugar amb ell, atents a cada gest seu, als seus balbotejos, a aquest gateig que aviat culminarà en els primers passos.
De tornada, després d’haver aparcat el cotxe, en els 10 minuts caminant que separen el nostre pis del pàrquing, vaig notar que el dolor arribava. Primer, la sensació de falta d’aire. Després, l’opressió al pit. El diafragma engarrotat, l’abdomen contret. I el plor, incontenible. Amb ulleres de sol, em va delatar el nas, degotant. Vaig haver de sonar-me, i L. se’n va adonar. ¿Què passa? Res, vaig respondre, impertinent; la fragilitat m’espanta. Ho vaig saber a l’instant: m’havia trencat. Ja a casa, al lavabo, vaig plorar sense contenció ni traves, com no recordava que es podia fer. L. em va deixar espai, temps i, al cap d’una estona, el plor més serè, més pausat, es va asseure al meu costat. ¿Què puc fer per tu? Tornar-me el meu pare, la meva mare, que puguin veure créixer els seus nets, portar-los al Retiro perquè la seva tia els firmi els seus llibres. Això vaig voler contestar, fins i tot vaig elaborar la frase, vaig veure les paraules ajuntant-se’m a la ment, ordenar-se, una rere l’altra. Però no ho vaig fer. Vaig seguir tancada en els meus dos metres quadrats. Res, és que estic molt cansada. Això vaig dir, i em vaig deixar abraçar per ella.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
