Les ulleres de Feijóo

Per descomptat que cal exigir que el PSOE doni totes les explicacions, però aquesta vegada el subjecte no és el causant del soroll sinó el soroll mateix. O, més ben dit: el soroll com a indicador de la profunda frustració que sent la dreta judicial, mediàtica i política central, que va creure que la legislatura sanchista duraria uns quants dies i, en canvi, veu com el dimoni Sánchez ja porta set anys amb les seves nits en el poder. I, per molt que Feijóo es tregui les ulleres i per molt que hiperventilin tots els que l’arrosseguen cap al fang, l’explicació de per què Sánchez segueix tranquil·lament en el seu càrrec és, en realitat, molt senzilla: el PP només pot pactar amb un partit, que a més de franquista és tòxic, mentre que el PSOE es pot aliar amb tots els altres. El PP té un problema moral, perquè ha lligat el seu destí a ultres que li impedeixen teixir cap altra aliança, però és sobretot aritmètic: simplement no suma. Ni suma per governar ni suma per a una moció de censura. Per això, en la desesperació, agita el carrer amb paraules molt gruixudes, però la realitat és meravellosament tossuda. I és que, darrere de tota aquesta excitació estrictament madrilenya, es comença a endevinar una creixent decepció amb Feijóo. Aquest ayusisme sense Ayuso que practica el líder sense ulleres els sembla cada vegada més estèril als senyors de les tenebres que li mouen els fils. Tants assalts fallits a Ferraz inclús poden acabar per incendiar el carrer Génova. La política, a Madrid DF, és un lloc salvatge, efectivament no apte per a moderats.