Les ulleres de Feijóo

2
Es llegeix en minuts
Les ulleres de Feijóo

Un dia no tan llunyà, que avui ens sembla el primer plistocè, el gallec Feijóo va arribar a la capital amb l’aura encara no corrompuda de la moderació. És tot menys un radical i pot portar el PP a la reconquesta del centre, ens deien llavors. Però ha passat el temps i la veritat desagradable comença a sortir, com deia Gil de Biedma, i aquell pretès estadista s’ha obligat o, més ben dit, l’han obligat, a adoptar un impostat paper d’extremista. Potser perquè es va esfumar l’era Merkel i ara són els temps de Trump, entre els conservadors del món ja no es porten els tipus avorrits com aquell primer Feijóo, ara molen molt més les bufonades. Potser per això el líder del PP exhibeix d’algun temps ençà una nova imatge sense ulleres: algú va creure que semblaria més jove i, en realitat, només sembla més teatral. Aquesta setmana va fer un pas més en la seva escalada cap al disbarat forçat amb una altra crida apocalíptica en contra de Pedro Sánchez, a qui va qualificar de "capo de la màfia" en la mateixa roda de premsa en què va parlar de la "degradació d’Espanya" o que l’única gent "decent" és la que vota el PP. No els avorriré sobre el motiu de la compareixença perquè és el menys important i el mateix de sempre: la dona i el germà de Pedro Sánchez, i una militant anomenada Leire no-sé-què, convertida en l’últim objectiu de la histèria mediàtica madrilenya.

Per descomptat que cal exigir que el PSOE doni totes les explicacions, però aquesta vegada el subjecte no és el causant del soroll sinó el soroll mateix. O, més ben dit: el soroll com a indicador de la profunda frustració que sent la dreta judicial, mediàtica i política central, que va creure que la legislatura sanchista duraria uns quants dies i, en canvi, veu com el dimoni Sánchez ja porta set anys amb les seves nits en el poder. I, per molt que Feijóo es tregui les ulleres i per molt que hiperventilin tots els que l’arrosseguen cap al fang, l’explicació de per què Sánchez segueix tranquil·lament en el seu càrrec és, en realitat, molt senzilla: el PP només pot pactar amb un partit, que a més de franquista és tòxic, mentre que el PSOE es pot aliar amb tots els altres. El PP té un problema moral, perquè ha lligat el seu destí a ultres que li impedeixen teixir cap altra aliança, però és sobretot aritmètic: simplement no suma. Ni suma per governar ni suma per a una moció de censura. Per això, en la desesperació, agita el carrer amb paraules molt gruixudes, però la realitat és meravellosament tossuda. I és que, darrere de tota aquesta excitació estrictament madrilenya, es comença a endevinar una creixent decepció amb Feijóo. Aquest ayusisme sense Ayuso que practica el líder sense ulleres els sembla cada vegada més estèril als senyors de les tenebres que li mouen els fils. Tants assalts fallits a Ferraz inclús poden acabar per incendiar el carrer Génova. La política, a Madrid DF, és un lloc salvatge, efectivament no apte per a moderats.