El futur d’Europa

En tres mesos Trump ha encetat una autèntica revolució ultraconservadora que pretén enderrocar el vell ordre mundial i aixecar-ne un de nou a la seva mida. És un objectiu exagerat, probablement inassolible, inclús per al president dels EUA. Però el problema d’Europa no és Trump, tot i les seves mesures extremes, el veritable problema dels europeus són els mateixos europeus. La situació de progressiva irrellevància geopolítica d’Europa s’ha fet ben palesa en les guerres d’Ucraïna i Gaza. El projecte europeu trontolla i està en evident crisi de lideratge i projecte de fa anys, en realitat durant gairebé tot el primer quart del segle XXI. La situació era molt diferent fa dues dècades. A principis dels anys 2000 la UE tenia un PIB si fa no fa equivalent al del EUA, i a nivell tecnològic també es podia arribar a pensar en un sorpasso: hi havia empreses com Nokia i d’altres que rivalitzaven amb les americanes. Aquest estat de coses va permetre a Mark Leonard publicar el 2005 l’optimista assaig Por qué Europa liderará el siglo XXI.

Vint anys després totes aquestes expectatives europees s’han vist frustrades, han quedat en foc d’encenalls. Què ha passat? En aquesta etapa la UE ha comès dos errors molt greus que han hipotecat el seu futur. Un primer gran error va ser la no aprovació de la Constitució Europea federal que França i els Països Baixos van rebutjar en els referèndums de 2005, fet crucial que ha bloquejat el projecte europeu durant gairebé un quart de segle. El segon gran error, que es pot qualificar d’històric, fou la desastrosa gestió de la crisi econòmica de 2008 i la posterior derivada del deute (2009-2010) que, aplicant amb rigor fanàtic les polítiques d’austeritat alemanyes, va ensorrar per molts anys les economies europees. Mentre els governs Obama van recuperar ràpidament el creixement amb polítiques econòmiques expansives de tall keynesià, que han permès als americans liderar la quarta revolució industrial amb les empreses de Silicon Valley, Europa, que va haver de fer front a una llarga recessió, ha vist reduït el seu PIB a prop de la meitat del dels EUA i ha perdut el tren de la carrera tecnològica, qui sap si definitivament.

Notícies relacionades

San Mamés m’ha fallat

Polònia: 47% contra 47%

La crisi econòmica mundial de 2008, que va ser una crisi del neoliberalisme i la globalització americana, ha portat un seguit de canvis de tota mena que estan engendrant un nou ordre mundial i posant en qüestió el poder d’Amèrica. Estem assistint al naixement d’un nou món multipolar, amb els EUA, la Xina i Rússia com les tres grans potències, però amb altres potències regionals amb un poder creixent, com l’Índia, Turquia, l’Iran o Israel. Són potències imperials, amb voluntat de dominació i expansió territorial. Els EUA ja no són l’única superpotència que pot imposar a tot el món la ‘pax’ americana. D’aquí venen tots els actuals conflictes. Tornen en definitiva els imperis, els vells imperis i els nous imperis, que guerregen i estableixen pactes i aliances directament entre ells, com fan Trump i Putin, mal que ens pesi. És per aquest motiu que les organitzacions internacionals, amb l’ONU al capdavant, han perdut gairebé tota influència. De la mateixa manera, Estats nació com França i Alemanya, poderosos en el passat, ara no són prou grans i influents a nivell global. En el camp geopolític podem afirmar ben bé que torna el món anterior a la I Guerra Mundial. Sempre torna la història, com bé explica Robert Kaplan a Tierra baldía.

La UE va ser fundada al segle XX per i per als Estats nació. Però els Estats nació al segle XXI estan deixant de ser actors principals en el concert internacional. L’adveniment d’un nou ordre mundial dona una nova oportunitat a Europa. Però hi ha un preu a pagar: els Estats que integren la Unió, alguns d’ells imperis poderosos en el passat, han de fer un gest de grandesa i cedir una part de la seva sobirania a la UE, en format federal o confederal, fins i tot de manera gradual, amb un govern europeu legitimat a les urnes. A dia d’avui es neguen a fer aquest pas però no hi ha alternativa. Amb vint-i-set exèrcits i vint-i-set presidents que negocien individualment no tenim futur. Europa ha tingut gairebé quatre-cents anys d’Estats nació però abans hi va haver Roma i Carlemany. Alemanya, França, Itàlia i Espanya juntes representen si fa no fa el seixanta per cent de la població i del PIB de la UE. No haurien de defugir la seva responsabilitat. El somni de la UE dels cinquanta països és realitzable, fins i tot desitjable, però després de la reforma institucional. La UE encara és la segona economia del planeta, equiparable a la de la Xina. Està a temps d’ocupar el buit al món que estan deixant els EUA i liderar la segona meitat del segle XXI com un poderós imperi pacífic i democràtic. El format de la UE del segle XX ja no serveix per al segle XXI.