Guerra al Pròxim Orient
Inferns d’ara i del futur
No es tracta només d’una injustícia pregona, sinó de la manca d’humanitat, del genocidi que convoca els dimonis del menyspreu i la riota
El horror del ataque israelí contra desplazados en Rafah /
Cada vegada som més cauts amb la informació que ens arriba. I no solament amb les notícies escrites o els comentaris que diuen que han dit, sinó també amb les imatges, les fixes (per descomptat) i les que sembla que han de ser verídiques pel sol fet que hi ha moviment, escenes que veiem i que ens costa pensar que poden ser falses ("no, aquestes no ho són"), però que també generen dubtes. Un exemple: he vist aquests dies la promoció d’una immobiliària israeliana que promet casetes a la vora del mar (una projecció en tres dimensions dels plànols) a la Franja de Gaza, just al davant d’uns edificis en runes, en un terreny desolat per la guerra. Vull pensar que es tracta d’una notícia falsa, d’una broma macabra. Però no ho sé. És tan demencial, tot plegat, que el més terrible és que puc arribar a pensar que podria ser certa. També podia pensar que ho eren (de falses) les imatges d’uns soldats instal·lats a la casa d’uns palestins obligats a fugir, remenant armaris i fent broma (macabra, segur) dels sostenidors escampats per terra, calçant-se les sabates de les dones que hi vivien. ¿I no ho podien ser, també, les d’uns altres soldats, adults descerebrats, jugant amb el tricicle abandonat d’un nen, pedalant per l’habitació com uns ganàpies, després d’haver violat la intimitat dels absents?
Si fossin falses, ¿qui les hauria hagut de falsificar amb tant de detall? ¿Els militants de Hamàs per demostrar la impietat dels jueus? ¿Els mateixos jueus per vantar-se de la política de terra cremada, de l’omnipotència dels seus atacs? No, no ho eren. Van ser els mateixos militars qui les van filmar. Van voler deixar constància de la seva presència. I no solament això, sinó de la impunitat. Com aquells altres que, dalt d’un terrat, celebraven els míssils com si fossin focs artificials. O els colons jueus que atiaven els seus fills, amb banderes amb l’estrella de David, perquè malmetessin les restes (aliments i roba) dels paquets d’ajuda humanitària d’uns camions que havien interceptat abans que arribessin als seus destinataris.
No n’estic segur, però em penso que no hi cap programa d’intel·ligència artificial que sigui capaç d’inventar-se l’escena del cos del nen palestí sense cap. El pare corre desesperat i ensenya el tors, les cames, els braços, un munt de ferralla, a la fi. I el cap no hi és. A dins, en les improvisades tendes que fan d’hospital, més nens, cremats, desfigurats, plorosos. Són de debò. És en aquests moments, davant d’aquestes imatges terribles, quan voldríem exercir la cautela i pensar que tot és virtual, propaganda de guerra. Però resulta que no, que estem davant la massacre en directe, una més, sense filtres i sense comptar amb el que poden arribar a fer (i no sabem), com informa el diari Haaretz, les tropes de colons sense control de l’exèrcit a Cisjordània. No es tracta només d’una injustícia pregona, sinó de la manca absoluta d’humanitat, del genocidi que, a més a més, convoca els dimonis del menyspreu i la riota. ¿Miren de protegir la pàtria? Sembren els camps dels inferns futurs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
