Newsletter

Esquerra i la trinxera madrilenya

Quim Bertomeu

A les primeres anàlisis després de la debacle d’Esquerra del 12M s’ha parlat poc de la seva actuació a Madrid durant els últims 5 anys. La sensació dins del partit és que els electors no han valorat la seva aposta pel diàleg i els èxits aconseguits, des dels indults fins a l’amnistia i el traspàs de Rodalies. La fórmula del govern Aragonès de combinar l’ordre amb la negociació s’ha desdibuixat a la campanya electoral, en part per l’explosió de l’emotivitat amb la tornada de Puigdemont i el parèntesi reflexiu de Sánchez i en part perquè Sánchez i el seu entorn sempre han estat convençuts que un acord amb Catalunya no es podia fer sense posar Puigdemont en l’equació. Continuen atorgant a l’espai polític de Junts l’única representativitat de Catalunya.

Tot això ha passat, però en aquesta campanya electoral hi ha hagut un altre subtext. Els tres partits que aspiraven a guanyar van apostar pel diàleg, però cadascun a la seva manera. El guanyador, Salvador Illa, ha defensat que la presència simultània del mateix color polític als dos governs donaria uns resultats immillorables. El que ha quedat segon ha defensat que la seva posició negociadora era més favorable per aconseguir èxits a l’estar disposats a deixar caure Sánchez si no cedia a les seves pretensions. I l’exemple que han posat és la llei d’amnistia, l’únic que han tingut fins ara. Amb aquestes dues opcions, el discurs de la cara visible d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, es basava a reivindicar només el pla ideològic i ha venut sempre els acords amb Sánchez com la resultant de la necessitat de mantenir l’esquerra al poder. De manera que, en el seu llenguatge, Esquerra era com Sumar, un aliat exigent però entregat abans de començar la negociació. Potser aquesta manera d’expressar l’estratègia d’Esquerra és la que no ha entès l’electorat i ha preferit els originals a la còpia que té el pitjor de cada casa: ni és del mateix partit ni el pot deixar caure.

Temes:

Govern

Inicia sessió 0 Comentaris