Que m’enganyin els meus

M’agradaria triar conscientment per qui preferiria ser desinformat. No votem tant els líders que més possibilitats ens ofereixen d’arreglar, posem per cas, el problema de les llistes d’espera de la sanitat pública com els que més s’assemblen als nostres pares. O els que més s’allunyen d’ells, que ve a ser el mateix. Hi ha una simetria increïble entre l’adhesió infrangible i el rebuig unànime. Tampoc és estrany que els que comencen rebutjant unànimement els seus progenitors acabin, amb el pas dels anys, adherits a ells de manera infrangible. I viceversa. Això explica els fitxatges polítics i canvis de jaqueta que es veuen de tant en tant. Els que van en una direcció s’equilibren amb els que venen de l’altra i d’aquesta manera el dualisme sobre qui desitges que t’enganyi es manté en bona forma.

Ara es parla molt d’evitar que els contribuents visquin en la mentida. Em sembla una preocupació elogiable, tot i que el cert és que, si no en la mentida, vivim en el deliri. Una forma de deliri consisteix que les dades macroeconòmiques siguin bones alhora que les de l’economia familiar són dolentes. ¿Per quina d’aquestes informacions em decanto? ¿En quina m’instal·lo? ¿Em crec que la inflació ha estat controlada o que s’ha menjat, ¡i de llarg!, totes les pujades salarials dels últims anys?

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

Una altra possibilitat és que em cregui que tot va bé i que tot va malament alhora, però llavors entro en una situació de dissonància cognitiva que s’assembla molt a un viatge perpetu al famós Tren de la Bruixa de les fires de poble i dels parcs d’atraccions. Puc entrar i sortir de la mentida a velocitats de vertigen. Nedem en l’abundància, però la gent no té fills perquè no hi ha futur. L’ocupació creix, però hi ha treballadors pobres. Es fan moltes hores extres, però se’n paguen la meitat. Del dret a un habitatge digne, consagrat per la Constitució, ni en parlem, perquè la Constitució no s’equivoca. La foscor i la llum se succeeixen a un ritme tan accelerat que ja no distingim el dia de la nit ni la foscor de les tenebres.

Ara bé, a mi que m’enganyin els meus.