Prenia jo l’altre dia cafè amb uns amics en una terrassa de Madrid quan van aparèixer, de sobte, diversos furgons d’antiavalots que es van aturar a prop de nosaltres. Pel que sembla, hi havia convocada una manifestació contra la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per les desafortunades declaracions que la presidenta va fer en defensa del seu nòvio, denunciat per frau fiscal, i la policia prenia posicions en previsió d’incidents. M’ho va fer saber la senyora del matrimoni que ocupava la taula contigua i a la qual li vaig preguntar què passava, al veure que acabava de parlar amb un grup d’antiavalots que van entrar a prendre cafè al bar. Per si em quedaven dubtes, em va fer saber que ella votava Isabel Díaz Ayuso, i els meus amics i jo li vam respondre que nosaltres no. Mai ho hauríem fet de no haver-se avançat ella. Davant el nostre estupor i amb gran vehemència la nostra veïna de terrassa ens va dir que si érem comunistes (entre la presidenta madrilenya i el comunisme no hi ha, sembla, per ella cap esglaó ideològic intermedi) "marxessim a viure a Nicaragua", una cosa que un dels meus amics, alemany, no va entendre fins que l’hi vam explicar. La cosa no va acabar allà. Quan va abandonar la seva taula, la senyora se’m va acostar, em va mirar amb odi i em va etzibar reptadora (el seu marit havia entrat al bar a pagar el compte): "¡Compte amb qui votes!" Ni jo la coneixia ni ella em coneixia a mi.
Ja fa temps que estic advertint que la crispació en la política nacional s’està estenent a la societat i no només a aquestes xarxes en les quals la impunitat i l’anonimat animen els que s’hi manifesten a fer-ho sense cap filtre, al revés, sinó també al carrer mateix, on durant anys la gent s’expressava amb cert respecte tret d’excepcions. Aquesta setmana, sense anar més lluny (i sense pretendre fer una relació exhaustiva), un militant de Vox va agredir l’exalcalde socialista de Ponferrada davant la seu del seu partit i una altra companya seva, l’eurodiputada Iratxe García, veia com la seva casa apareixia amb pintades insultants i amenaces (no fa gaire li van esquerdar les rodes del cotxe), mentre que el candidat del PNB a presidir el Govern d’Euskadi era atacat per un individu amb gas pebre i fins i tot el president i la vicepresidenta del Govern d’Espanya eren insultats, un en el transcurs d’una visita a l’Hospital Central d’Astúries a Oviedo i l’altra a la Feria de Abril de Sevilla, on sembla que no té dret a anar-hi. S’argumenta pels partits de l’oposició que la crispació és culpa del Govern i dels partits polítics que el sustenten, però crida l’atenció que els agredits i insultats siguin gairebé sempre d’aquest Govern i d’aquests partits. Alguna cosa no quadra aquí.
El pitjor del que està passant, sent greu per si mateix, és que la societat espanyola estigui normalitzant uns comportaments que fins fa poc eren inacceptables per a la majoria. Té a veure amb la normalització de l’insult i l’odi a les xarxes socials, però també amb el comportament de molts polítics, no tots, que han convertit les seus dels nostres parlaments (els temples de la democràcia, no ho oblidem) en graderies de futbol, on tot sembla poder dir-se sense conseqüències. Hi ha un partit del qual un no espera moderació, ja que en la seva ideologia estan l’odi i la falta de respecte a l’adversari, però d’altres es podria esperar una reflexió sobre el que està passant, ja que estan en perill la pau social i la democràcia mateixa. Amb la condemna verbal dels casos puntuals no n’hi ha prou.
