Casament a Madrid

3
Es llegeix en minuts
Altasocietat

J.J. Guillén

Pot semblar un acudit però la veritat és que el casament entre l’alcalde de Madrid i la seva ja dona va estar a l’altura dels contraents. No oblidem que ell és la màxima autoritat de la capital d’Espanya i que ella té sang borbònica. La concentració de títols nobiliaris estava, doncs, més que justificada, així com la presència de la família reial no regnant, que ja només brilla en aquestes cerimònies. El que ja té menys explicació és que, veient les imatges del casament, que semblava la versió tosca dels de la corona anglesa, la gent no s’avergonyeixi de pertànyer al mateix país.

Vaig recordar molt Berlanga veient les fotos del casament que va publicar la premsa i les imatges del ball de l’alcalde i la seva dona, aquesta mena de festeig nupcial en clau madrilenyista (era un xotis) que tant han circulat per les xarxes socials aquests dies. Sort, perquè per molt que un intenti explicar-l’hi a algú que no ho hagi vist no podrà fer-ho, ja que el llenguatge es queda curt. ¿Realment som a l’any 2024? ¿Aquestes indumentàries i aquestes pameles pertanyen a una societat d’avui o són part d’un attrezzo que es va desempolsegar per a l’ocasió? I sobretot: ¿és possible que aquesta sigui la classe alta espanyola, la que des de fa segles es perpetua i mana al nostre país, governi qui governi i passi el que passi? Dos casaments més com aquest i els catalans declaren la independència amb tota la raó.

Ridícul

Notícies relacionades

Perquè, per si li faltés alguna cosa a la de l’alcalde de Madrid i la seva ja esposa, juntament amb la reialesa i l’aristocràcia hi van ser també presents els principals dirigents del Partit Popular, al qual pertany el nòvio (suposo que la nòvia igual), a més d’altres personatges de l’alta societat empresarial d’aquest país, començant pels dos presidents dels dos principals equips de futbol madrilenys, un per ser-ho de l’equip preferit de l’alcalde i l’altre perquè és el que mana realment a Madrid i a Espanya sencera. Tots vestits de casament d’alt llinatge i alguns fins i tot disfressats, com l’expresidenta de Madrid Esperanza Aguirre, que semblava arribar d’un ball de carnaval o de la revetlla de La Paloma, no se sap bé. No hi ha casament que no sigui ridícul, però aquest ho va ser especialment, igual com ho va ser fa uns anys el de la filla de José María Aznar i Ana Botella a El Escorial. Normal que més d’un recordés la quantitat de convidats a aquest últim que van acabar imputats o a la presó, per la qual cosa animaven a creuar els dits als de l’alcalde madrileny i la seva joveníssima dona, que, de tan feliços com se’ls veia, no van reparar segurament en la comparació. I no és estrany, atesa la cobertura que la televisió pública madrilenya va donar a la cerimònia, que semblava un casament real, i la quantitat de públic que va aplaudir l’entrada i sortida de l’església dels convidats (500, no és poc, tractant-se d’un alcalde de Madrid i una aristòcrata), darrere de les tanques posades per separar-lo. ¿Qui no s’obnubila així si, a més, et saluden un rei i dues infantes amb els seus fills, per molt que ni un ni d’altres pintin ja res dins de la monarquia espanyola?

Arribats a aquest punt, sols ens podem fer una pregunta sense resposta: ¿tots els que aplaudien els nòvios i convidats al casament de l’alcalde de Madrid i a qui democràticament voten, elecció rere elecció, se senten representats per ells.