"L’abril és el mes més cruel:/ engendra liles de la terra morta/ barrejant la realitat i el desig,/ despertant ertes arrels amb pluges de primavera...". Com cada any, els cèlebres versos de T. S. Eliot em tornen a la memòria quan arriba aquest mes que trastorna la natura i amb aquesta les persones, que despertem de la postració del fred i de la foscor hivernal: "L’hivern ens va mantenir càlids, cobrint/ la terra amb neu oblidadissa, nodrint/ una petita vida amb tubercles secs...", continua el poema de T. S. Eliot La terra eixorca.
A prop d’on jo visc a Madrid hi ha la casa on un altre poeta, l’espanyol Luis Cernuda, va escriure el seu llibre La realidad y el deseo, els dos extrems de la condició humana, que a l’abril es confonen, segons el poema de T. S. Eliot, més que en qualsevol altra època. La primavera, l’estació de les liles i de les fulles noves, la de les arrels que reneixen amb la calor i les pluges després de mesos esmorteïdes per les gelades, produeix els mateixos efectes sobre nosaltres i això es nota. Aquest any, l’abril, a més, arriba carregat de foscos presagis, els que envaeixen el món últimament davant l’amenaça d’una guerra a gran escala que cada vegada es fa més creïble. La primavera, aquest any més que mai, es presenta, doncs, confusa i plena de clarobscurs no només per a cadascun de nosaltres, sinó per a la humanitat sencera, que assisteix amb horror al que està passant a Ucraïna i a l’Orient Mitjà i amb por que aquests conflictes s’internacionalitzin i s’estenguin i ens afectin directament a tots. De tambors de guerra en parlen ja obertament molts polítics mentre els ja existents es cronifiquen i es fan més cruels davant la impotència d’Europa i del món sencer. És Cernuda el que ara parla alçant la seva veu sobre la de T. S. Eliot: "Bajo la noche el mundo silencioso naufraga / Bajo la noche rostros fijos, muertos, se pierden / Solo esas sombras blancas, oh, blancas, sí, tan blancas...".
Dins de les nostres fronteres la primavera no és més lluminosa. El quitrà de la política nacional, aquest que integren a part iguals la crispació i l’odi, va en augment i la proximitat de noves eleccions autonòmiques i europees no auguren un futur millor per a un país en què ja ningú parla i discuteix dels problemes comuns i de les necessitats que s’han de cobrir, ocupats com estem a insultar-nos els uns als altres i a buscar-nos les pessigolles com si, en comptes d’una nació, la nostra fos un ring de boxa en què s’ha de deixar fora de combat l’adversari en lloc de convèncer-lo que el que nosaltres pensem pot estar bé. La primavera, doncs, es mostra també trista aquest any per aquests verals i el que es pot esperar és que passi sense més conseqüències i arribi aviat l’estiu amb la seva treva temporal, aquesta que ens permet desconnectar del soroll i de l’odi i contemplar la natura i la vida sense inquietud. Arribat un punt del deteriorament de les relacions, al que un aspira no és que vagin bé, sinó que no empitjorin i acabin per encallar-se, convertint la convivència en insuportable, com ja comença a passar en aquest país per culpa d’uns polítics irresponsables i d’una societat amb tan mala memòria que ja no recorda el que era Espanya fa només algunes dècades fins al punt d’afirmar coses tan sorprenents i perilloses com que l’actual govern és el pitjor dels últims 80 anys o que la democràcia actual és una dictadura, com acaba d’afirmar el vicepresident d’un govern autonòmic que ho és gràcies a aquesta democràcia que ell menysprea.
