El xafardeigglobal

Fins la difusió del seu vídeo explicant el tractament per càncer, les incògnites sobre l’estat de Kate Middleton, princesa de Gal·les, han provocat una mutació embogida del sensacionalisme, de la mà de la intel·ligència artificial i de la psicosi de tafaneria. Ningú sap fins on poden arribar els prodigis més recents del màrqueting viral i la postveritat. L’emocionalisme i el xafardeig global confluïren en un big-bang amb la mort de Lady Diana però ara, en una setmana, les especulacions sobre l’estat de Kate Middleton han dut la imaginació friqui dels cibernautes a superar tots els abusos practicats històricament per la premsa groga. El seu mal mereix un respecte, com la seva família.

És evident que la casa reial britànica a vegades pateix un dèficit d’estratègia informativa però ¿de veritat estem parlant del dret a estar informats o és la síndrome de pati de veïns a escala global? El tripulant de submarí nuclear, l’esquimal en el seu iglú i el berber en l’oasi reben la mateixa informació i al mateix temps que la rebem nosaltres. Ser xafarder retroalimenta.

Vivim en societats amb lapses de tafaneria cada vegada més intensos. Ens creiem amb dret a ficar-nos en el més privat de la vida dels altres tal vegada perquè la nostra vida ja ens satisfà poc. Els poders digitals guanyen terreny a un ritme sense precedents, amb la massificació del clic i del passa’l. No importen les grans potencialitats de la intel·ligència artificial sinó com aplicar-les al xafardeig integral. Que algú digui que seria millor deixar tranquil·la la princesa de Gal·les sona a molt antic, a sentiments i respectes que van caducar fa anys com tractar-se de vostè, dur barret o respectar els dies de dejuni i abstinència. Tot això és vintage com els sifons o les mitges amb costura.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La princesa Diana va començar manipulant tothora les filtracions a la premsa groga, els seus biògrafs i confidents. Va morir en xocar l’automòbil on anava pels carrers de París quan fugia dels fotògrafs. Amb la seva mort i la reacció estòlida de la família reial, Tony Blair –un expert en emocionalisme polític‒ va aconsellar a la reina escenificar la proximitat. És a dir: canviar el to estoic tradicional per una gestualitat emotiva, ja que la gent considerava inhumà el silenci de Buckingham Palace sobre –segons Blair‒la princesa del poble. Aleshores alguna cosa va canviar. Ara entenem fins a quin punt a Espanya, durant els bons anys, la revista Hola ha estat un dels dics de contenció de la premsa sensacionalista. Els seus lectors accedien a la vida de famosos i reialesa però amb respecte a la vida privada.

A la mort de Diana Spencer també van circular teories de la conspiració ‒els serveis secrets britànics o el mateix duc d’Edimburg‒, però les especulacions sobre Kate Middleton corresponen a una altra època, a una intensitat nova. Sense cap consideració a la seva persona, que Kate Middleton passés de ser una figura de la premsa del cor a estar sota la gran lupa impune de tots pot confirmar-se com un mal del segle XXI.