Cop a la seguretat a Rússia

Per la forma i les dimensions de l’atemptat, la pista gihadista és la més creïble, la inestabilitat en àrees russes de majoria musulmana li dona més sentit i els precedents històrics operen en la mateixa direcció. El segrest dels espectadors del teatre Dubrovka de Moscou el 2002 (130 morts) i l’atac contra l’escola de Beslan el 2004 (334 morts, 186 d’ells, nens), perpetrats els dos cops per terroristes txetxens, recorden molt l’episodi de divendres a Moscou, amb un mínim de 133 morts. Si llavors la seguretat russa es va posar en entredit, si el seu comportament en els dos casos va donar peu a tota casi d’objeccions, avui són raonables les certeses sobre la identitat dels terroristes i els dubtes per la sospitosa pretensió de Putin d’establir una connexió entre la mort d’innocents al Crocus City Hall i el Govern de Kíiv.

A falta de conèixer-se la identitat dels presumptes terroristes detinguts, hi ha bastantes raons per considerar versemblant la reivindicació gihadista i rebutjar altres hipòtesis. Rússia és per a l’Estat Islàmic un enemic de primer ordre pel seu suport a Bashar al-Assad a Síria i per la seva aliança amb l’Iran, la potència xiïta per antonomàsia que combat el terrorisme d’adscripció sunnita. Per si no n’hi hagués prou amb això, es donen condicions objectives de cobertura i acollida de grups gihadistes en diferents repúbliques de l’Àsia central que al seu dia van formar part de la Unió Soviètica i que avui no tenen prou sistemes de seguretat per contrarestar els moviments de grups armats.

Des de l’atemptat al teatre Dubrovka fins als motius adduïts per desencadenar la invasió d’Ucraïna, un dels elements bàsics en la construcció de la imatge pública de Putin ha sigut ser el garant de la seguretat de la comunitat russa. L’envergadura de l’atac de divendres fa malbé aquesta imatge, posa en dubte l’eficàcia del desplegament de seguretat a l’interior de Rússia i situa l’opinió pública davant una realitat permanentment enfosquida per la propaganda: la sensació de vulnerabilitat tantes vegades experimentada en el passat. Hi va haver en l’última campanya electoral una exaltació permanent del líder insubstituïble; fins i tot els candidats autoritzats a competir amb ell en les eleccions del dia 17 van contribuir també a aquella exaltació quan va acabar el recompte, però el cert és que, fins i tot en un sistema que persegueix la dissidència, té conseqüències un cop de l’envergadura del de Moscou. Tot i que la societat russa no tingui notícia que ja es va advertir a les autoritats russes de possibles cops de l’islamisme radical.