Sistemes de finançament
El hàmster continua rodant a la seva gàbia
No importa el model de finançament que adopti un país amb les seves regions. Importa la claredat, transparència i bona gestió d’ingressos i despeses
Hi ha estats que tenen sistemes de finançament totalment centralitzats, cas exemplar de França, i d’altres de perfectament i ordenadament descentralitzats, casos de Suïssa i d’Alemanya. Al mig, un conjunt divers de còctels. No hi ha un model ideal. Depèn de la singularitat i la història de cada nació. Poden funcionar bé, regular o malament uns i d’altres. Importa la claredat, transparència i bona gestió de les despeses i dels ingressos.
Han de quedar clares quines són les competències de despesa i com es distribueixen . Quines són les despeses atribuïbles a cada territori i quines són transversals. No és el mateix construir una carretera local que una autopista o una línia d’alta velocitat. Tampoc té res a veure invertir en una comissaria local per començar a gastar, com passarà de nou, quantitats elevades en armament.
Amb les vies d’ingressos passa el mateix. Cal identificar les regles i polítiques fiscals. Quins impostos, si n’hi haguessin, han de ser competència dels governs centrals i quins són susceptibles de ser-ho per part de les administracions locals. Aquest sistema ha de fixar les regles o límits per poder desenvolupar certa competència fiscal i incentius entre territoris. És el mitjà necessari per poder atraure inversions i progressar. La competència obliga a espavilar-se i a no adormir-se sobre els llorers.
Després d’aquestes quatre regles bàsiques s’han de desenvolupar bones polítiques d’equilibri entre despeses i ingressos. No és fàcil. I per aquesta raó a Espanya fa cinquanta anys que dirimim sobre el sistema de finançament més adequat i elaborem balances fiscals de tots els colors. Quan, a més, el debat està contaminat de reivindicacions històriques, privilegis forals i apel·lacions a la solidaritat, el debat acaba per contaminar-se. L’últim sistema de finançament autonòmic procedeix del Govern Zapatero i va ser inspirat per l’exconseller d’Economia de la Generalitat, el membre del PSC Antoni Castells, l’equip d’economistes del qual des de la Universitat de Barcelona feia anys que estudiava tots els registres del tema. D’això vam passar al nou Estatut, a l’envit d’Artur Mas per aconseguir un pacte fiscal amb l’Estat el 2012, el procés i fins avui, on tornem al punt de partida. El hàmster torna a marejar-se.
Si Catalunya acabés tenint el 100% de la gestió i recaptació dels seus impostos o fos un estat independent, ¿com arreglaria el sistema de finançament intern? ¿Cómo abordaria ser un dels territoris demogràficament i econòmicament més centralistes d’Europa, on el 75% de la població i la riquesa s’aglutina a 50 km. de la plaça de Catalunya de Barcelona? ¿Què passaria amb la discutida i discutible política de solidaritat? ¿Algú s’imagina les comarques pirinenques demanar un sistema propi i singular de finançament apel·lant a greuges d’inversió?
Torna el hàmster a rodar. Torna Carles Puigdemont. Torna el passat als nostres temps. Mèrit de Pedro Sánchez.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
