Pobre balanç de la gestió postcovid

El sistema de detecció i gestió d’emergències sanitàries va fallar estrepitosament i tot i que s’han produït avenços en aquest camp, alguns ja en plena pandèmia contribuint a minimitzar el desastre, s’està lluny d’haver dotat Espanya de les estructures necessàries per fer possible l’anticipació de situacions de risc. Encara no s’ha aprovat la legislació que ha de permetre la creació d’una Xarxa Estatal de Vigilància de la Salut Pública, ni l’Agència Estatal de Salut Pública, ni tampoc una llei de pandèmies que hauria de facilitar la gestió de les esmentades situacions. Tampoc el reforçament del sistema públic de salut a partir del dictamen de mesures sobre la covid que va aprovar el Congrés dels Diputats llança un balanç massa optimista, ja que ni han augmentat els recursos destinats al Sistema Nacional del Salut, amb el consegüent descens de la valoració que en fan els ciutadans, ni s’ha reforçat l’Atenció Primària, ni ha augmentat el nombre de llits, ni s’han millorat els models retributius del personal sanitari, ni les mesures per lluitar contra la síndrome de burnout del personal sanitari, incrementant així la seva sensació de frustració i d’abandonament després dels aplaudiments pandèmics. Al seu torn, no s’ha atès prou la ferida emocional causada per la pandèmia malgrat la posada en marxa del Pla d’Acció 2021-2024 de Salut Mental i covid-19 i d’iniciatives autonòmiques que, si bé han permès augmentar la dotació de psicòlegs, no han evitat que les xifres se situïn lluny de la mitjana europea i no han aconseguit contenir l’augment de suïcidis. I de la mateixa manera, tot i que han millorat els protocols d’actuació de les residències, el cert és que el sistema continua estant infrafinançat i sense afrontar el repte demogràfic.

Només l’àmbit de la investigació presenta un saldo favorable, almenys de moment, ja que en els últims pressupostos la despesa destinada a ciència va ser la més alta de la història, 3.991 milions d’euros. Queda per veure no obstant si aquest nivell de despesa es consolidarà després del final dels fons Next Generation i el pròxim retorn de l’austeritat pressupostària.

Per tot això a dia d’avui el balanç de la gestió postpandèmia és molt pobre: continua sense haver-hi una legislació bàsica que permeti anticipar-se i gestionar una nova pandèmia sense incórrer en una excepcionalitat lesiva amb els drets fonamentals i sense haver de forjar acords polítics contra rellotge per fer front a situacions que, quan tard o d’hora hi hagi una altra pandèmia, ja no es podran tornar a considerar imprevisibles.