Editorial

Un camí llarg, complex i incert

El pitjor de la llei d’amnistia és l’enfrontament obert entre poders de l’Estat que ha desencadenat

2
Es llegeix en minuts
Un camí llarg, complex i incert

ZIPI / EFE

El Congrés dels Diputats va aprovar ahir la llei d’amnistia que suposa la despenalització de la pràctica totalitat d’actes que es van fer a Catalunya des de l’any 2011 en nom de la proclamació de la independència. La llei ha comptat amb la majoria necessària i, presumiblement, es veurà obligada a passar el filtre del Tribunal Constitucional i, posteriorment, de la justícia europea. Hi ha opinions expertes trobades respecte a si els passarà satisfactòriament per als propòsits dels seus impulsors. I la seva aplicació dependrà, com en el cas de la resta de les lleis, dels jutges i tribunals, que ja han expressat també les seves opinions, en aquest cas majoritàriament contràries. De forma que els potencials beneficiaris (uns 300 segons el Govern central o 800 segons els independentistes) trigaran a palpar-ne els resultats.

Aquesta llei d’amnistia, com ha expressat en part la Comissió de Venècia, té alguns defectes de forma des del punt de vista legislatiu: s’aprova sense consens a canvi de la investidura d’un candidat a la presidència del Govern central, s’ha tramitat d’urgència sense temps a una deliberació més profunda i no ha implicat cap compromís sobre les seves conductes en el futur de part dels que aspiren a ser amnistiats. Si la iniciativa complís aquests requisits, podria tenir potencialment un efecte positiu de superació definitiva de l’anomenat procés i de retorn a l’esfera política del que mai n’hauria hagut de sortir i els primers que no l’haurien d’haver portat fora són els seus mateixos impulsors i el Govern d’Espanya d’aquell moment.

L’Estat de dret té prou mecanismes per evitar les barbaritats que han anunciat partidaris i detractors de la nova llei. Això ha de quedar clar per a tothom. Hi haurà recursos, contrarecursos, peticions de mesures cautelars i sol·licituds prejudicials que no s’han de menysprear ni com a mera arma de desgast polític ni com a traves procedents de racons foscos de l’Estat. Són purament i planerament les garanties de l’Estat de dret que cal defensar quan ens van a favor o quan van en contra dels nostres interessos. Els que tant proclamen la falta de garanties a Espanya no haurien mai de demanar que no s’apliquin en el seu cas.

El pitjor d’aquesta llei és la bomba de raïm que ha estès entre les institucions de la democràcia espanyola. L’enfrontament obert entre els diferents poders de l’Estat lamina la confiança ciutadana i genera desafecció entre la ciutadania. No és un assumpte petit, perquè la confiança és una cosa que triga molt a construir-se i es pot perdre en uns instants. Això ho haurien de tenir en compte els que han votat aquesta llei i els que s’hi han oposat. Els primers no podran criticar els segons si, d’aquí uns mesos, impulsen una maniobra de signe contrari a la nova norma amb el mateix procediment i per les mateixes raons espúries. I els segons no podran respondre als primers des de la defensa d’una institucionalitat que han pervertit. El camí obert amb aquesta llei és llarg, perquè compta amb molts dubtes que cal aclarir; és complex, perquè tensa les relacions entre el poder legislatiu i el poder judicial; i és incert perquè pot acabar provocant conseqüències contràries de les que busquen els impulsors.