Desperfectes
Cita a cegues Sánchez-Puigdemont
Un dels tres senadors de Junts ho va resumir parlant d’una amnistia de reconciliació «i a qui no li agradi que s’aguanti perquè la democràcia és això»
Entre els remolins que va deixant el cas Koldo, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont han travat els seus destins com en un pacte signat amb sang. L’un obre la porta a l’amnistia; l’altre diu que tornarà a convocar un referèndum secessionista. Sánchez suposa que li ha posat el collar a Puigdemont i Puigdemont creu tenir hipnotitzat Sánchez. Són l’estranya parella, unida per l’atzar i pel vertigen superb de la caiguda. L’un a la Moncloa governant en nom de la conjunció parlamentària més heterogènia de l’Espanya democràtica; l’altre a Waterloo, pròfug de la justícia i amb la idea d’anar fent la maleta. Es complementen. Saben fer de la necessitat, virtut. Estan disposats a fer estalvis amb la veritat per tal de dur a terme els seus propòsits de poder. Cadascun a la seva manera, desconfien dels jutges.
Si observem les maneres d’argumentar que usem cada dia –especialment en política–, destaca la fal·làcia de l’home de palla. Per oposar-nos a un argument aliè, fem recurs a alguna cosa que no té res a veure encara que pugui semblar lògic: això és atacar un home de palla i no l’interlocutor real. Per exemple: el personatge A diu que hi va haver indicis de violència en l’intent de bloqueig de l’Aeroport de Barcelona el 2019. B respon que l’autoritarisme nega el dret democràtic a manifestar-se. Així és com comentar que hi va haver violència en el ‘tsunami’ independentista esdevé un atac a la democràcia. Una acumulació d’aquesta mena de fal·làcies va propiciar la cita a cegues entre Puigdemont i Sánchez. En realitat, el procés ha acabat sent un llança-míssils de fal·làcies.
Notícies relacionadesAixò ha dut al text de la llei d’amnistia però com a teló de fons segueix en pantalla una de les escenes més inquietants del tsunami independentista, a l’Aeroport de Barcelona. Els qui llavors van intentar bloquejar l’aeroport es movien com una ona que es desplaça d’un extrem a l’altre com una convulsió, a la recerca d’un objectiu de caos, en nom d’un desordre premeditat. Va ser tot l’oposat a l’equilibri entre autoritat i llibertat, entre ordre i llei. En tota crisi d’autoritat portada a l’extrem, hi surt perdent la llibertat. La interpretació que cada ciutadà va fer d’aquella escena i dels seus orígens tindrà alguna cosa a veure amb com opini ara sobre la llei d’amnistia.
En l’òrbita politicomediàtica ja és habitual parlar de complexitat quan en realitat es parla de confusió. Aquesta és una altra fal·làcia. Conseqüentment, es legisla sense precisió a l’espera de noves coalicions o desplaçaments de l’opinió pública. ¿Hi haurà una altra cita a cegues entre Puigdemont i Sánchez quan l’expresident de la Generalitat torni algun dia a Espanya? Representa més confusió, més intemperància. Un dels tres senadors de Junts ho va resumir des del seu escó parlant d’una amnistia de reconciliació "i a qui no li agradi que s’aguanti perquè la democràcia és això".
