¿Hi haurà futur per al 8-M?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si hi ha una cosa que m’ha distanciat del 8-M ha sigut aquesta apreciació de López, que jo trasllado al Dia de la Dona. Per això, vaig preguntar a les meves seguidores a les xarxes la seva opinió davant la jornada del 8 de març. Mai he rebut tantes respostes que esmentin decepció, incertesa, frustració, desorientació, oportunisme, frivolitat, indecència, exigència i ràbia. La decepció de no identificar-se amb un moviment quan perd la seva essència de ser i la seva genealogia. La incertesa davant el negacionisme que ens anul·la. La frustració del fet que no es parla de les vides carregades de violència, sinó d’utilitzar el feminisme com a aparador. La desorientació de veure com es difumina dins del moviment la nostra agenda, revestint de drets invents i desitjos patriarcals. L’oportunisme d’apuntar-se com a feministes sense saber ni de què parlen, d’apropiar-se, d’ocupar espais per fer-nos callar i del protagonisme dels que volen ser el nen en el bateig, la nòvia en el casament i fins i tot el mort a l’enterrament, quan hi ha un sol dia del calendari dedicat a reivindicar els nostres problemes. La frivolitat de fer una desfilada de postureig, de vendre com a festa i diversió un dia de reivindicació i de recordar les nostres assassinades. La indecència de situar com a icones feministes falsos compromisos i ambigüitats, anul·lant i ridiculitzant les nostres precedents. L’exigència que només es demana al moviment feminista de ser perfecte i exemplar, i se l’obliga a incloure tots els problemes existencials del món, o ja ho saps, no ets bona feminista i t’endus una dosi d’assenyalament i culpa.

Potser tot plegat és molt més senzill: l’interès de treure’ns el poc poder que vam tardar anys i dècades a conquerir. Callar el drama de dones asfixiades per la por i de mares emmordassades pel temor. Si no parlem dels nostres problemes, es crea la indiferència. Que n’hi ha que van d’aliats, però fan callar les dones per modelar-nos segons el que volen que siguem. Però, malgrat la fatiga i el cansament, som aquí, resistint. ¿Per què? Perquè el feminisme ens ha salvat. I no permetrem, tot i que això ens destrossi, que destrueixin el futur d’un moviment que ens ha donat vida, per poder continuar salvant altres dones.