Es busca olla de pressió

Perdre una olla de pressió és dificilíssim, una genialitat. Està a l’abast només d’uns quants. Em costa imaginar quins passos misteriosos i desafortunats cal fer per aconseguir-ho. Però la meva mare ho va fer. De vegades fer les coses malament requereix tant virtuosisme com fer-les bé, i més mèrit. Ni ella ni nosaltres –fills, germans, cunyades, nebots, netes– ens expliquem com es va sostreure el vell i desgastat estri al nostre control. ¡Quina meravellosa carambola degué produir-se! Impossible de fantasiejar. Potser és cert que passem –no la família, sinó la humanitat– una crisi profunda de la imaginació. A hores d’ara, l’única certesa és que fa tres mesos que busquem l’olla sense resultats. Tres-me-sos. Estem tan desorientats –afligida només la meva mare– que no podem ni assegurar si tres mesos és molt o poc temps, i si continuarem així durant d’altres tants o més.

L’obsessió amb l’olla de pressió va produir escenes grotesques, com veure algú obrint els armaris, o aixecant el canapè abatible del llit, per assegurar-se que no es trobava allà. Oblidar-se de l’assumpte no serà fàcil. Ocupa massa espai al nostre cap. "¿Se sap alguna cosa de l’olla de pressió?" és el segon o tercer comentari més recurrent quan es troben dos familiars. Triga un minut a sortir. El to ha anat variant en aquest temps. Ara estem instal·lats en la conya. Però per arribar aquí, vam viure setmanes atrapats en l’estupor. Hi havia una necessitat imperativa de tenir notícies, com si fos qüestió de vida o mort trobar l’olla de pressió per posar-nos a cuinar jarret.

Havia perdut el toc

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Cada familiar va buscar a casa seva. No una vegada, ni dues. I com que continuava sense aparèixer, després arribava la meva mare dient: "Deus tenir-la tu. ¿No t’hi vaig enviar caldo fa poc?", i es posava a buscar on ja ho havies fet tu. I és estrany, però tampoc així apareixia. La meva mare havia sigut sempre la que trobava totes les coses. Tenia aquest superpoder. De sobte, se li havia gastat. Havia perdut el toc.

Però fa dues setmanes va passar una cosa estranya. Era a Madrid, amb Sergi Pàmies, i el vaig sentir explicar que anys enrere havia acudit a l’oficina d’objectes perduts per escriure una crònica. Li va cridar l’atenció que, en realitat, es deia Oficina d’Objectes Trobats: no el va estranyar. "Crec que el nom explica com és Catalunya". Aquell lloc era droga per als ulls. Hi havia de tot i de les coses més estranyes. "Hi havia, per exemple, vuit olles de pressió". Em vaig quedar estupefacte uns instants, intentant processar el que acabava de sentir. I llavors vaig dir que no em semblava en absolut estrany que hi hagués vuit olles de pressió en aquella oficina. "Barcelona és un lloc enorme i, davant del que pugui pensar-se, perdre una olla de pressió està a l’ordre del dia". Li vaig explicar com a la meva família n’estàvem precisament buscant una, i que el que ell acabava d’explicar m’insuflava nous ànims, perquè si bé hi havia gent desgraciada que perdia l’olla de pressió, n’hi havia una altra que la trobava. Hi havia esperança. No descarto anar a buscar-la a Barcelona.