¿Injecció contra l’envelliment?

Suposo que molts coneixereu ja aquesta família de compostos que s’uneixen al receptor del GLP-1, una hormona intestinal que controla els nivells de sucre a la sang i, a la vegada, redueix la gana. Actualment n’hi ha diversos disponibles, com la tirzepatida o la semaglutida, que han deixat de ser una fórmula coneguda només pels iniciats a convertir-se en uns dels fàrmacs més receptats a tot arreu. Això, en principi, és una bona notícia, tenint en compte l’epidèmia d’obesitat que afecta els països desenvolupats. Mantenir un pes equilibrat sabem que redueix les possibilitats de tenir un càncer o malalties cardiovasculars i, fins i tot, alenteix els processos d’envelliment. Tot el que ens ajudi en aquest sentit té el potencial de tenir un gran impacte en la salut global.

Els humans, com tots els animals, estem genèticament programats per desitjar els aliments més calòrics. És la manera que té l’evolució d’assegurar-se que ingerim prou calories quan estan disponibles, i així fer bossa per quan vingui l’època de vaques magres. El problema és que, amb els avenços culturals, tecnològics i científics dels últims segles, en bona part del planeta l’escassetat alimentària ja no és un problema: sempre tenim a l’abast tantes calories com en necessitem i més. El nostre cervell, obeint els instints primigenis, continua empenyent-nos cap a tot el que tingui grans quantitats de greixos i sucres (el normal és que sempre ens atragui més un croissant que una amanida) i l’efecte de recompensa que ens genera el seu consum ens porta a acumular calories innecessàriament. Si hi sumem que uns quants espavilats es van adonar que podien fer milions amb aquestes pulsions animals i van inventar el fast food, tenim la tempesta perfecta que ens ha portat a la gran onada de sobrepès del segle XXI.

Solucions ràpides

Però l’Ozempic i els altres agonistes del GLP-1 no són fàrmacs màgics que puguin substituir uns bons hàbits alimentaris, sinó que, de moment, s’haurien de reservar per als casos difícils d’obesitat que no responen a cap altra intervenció. És lògic que, vivint en l’era de la recompensa immediata, ens atraguin solucions ràpides a problemes complexos, però la química no ha de buscar suplantar l’esforç, sinó complementar-lo. Sobretot perquè encara no hem descobert tots els impactes d’aquests fàrmacs: la llista d’efectes secundaris va creixent, no tothom hi respon igual (a alguns no els fa res, d’altres perden múscul a la vegada que greix...) i, quan funcionen, podria ser que calgués prendre’ls de per vida. També donen sorpreses positives: fa unes setmanes es va descobrir que redueixen la inflamació crònica, típica de l’edat i de malalties com el Parkinson, i sembla que milloren també la salut cardiovascular. Així doncs, potser hem trobat per accident un producte amb efectes antienvelliment reals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però fins que no entenguem bé les conseqüències de prendre’s aquests compostos hem d’anar amb precaució. Manipular els mecanismes que s’encarreguen de controlar com aprofitem els aliments pot tenir efectes positius en la salut, però abans hem d’estar segurs del que fem. Hi ha una xarxa de processos essencials (envelliment, inflamació, immunitat...) que depenen els uns dels altres i hem de vigilar que, per arreglar-ne un, no n’espatllem un altre.

Donem més temps a la ciència per veure què passa, però pot ser que estiguem obrint una nova via cap a una sèrie de tractaments que no aniran dirigits a curar malalties, sinó que algun dia es donaran en persones sanes per millorar l’estat de salut basal i així poder viure més i millor. Podria ser tota una revolució, si trobem la manera de fer-la sense espatllar res.