Sánchez després de Galícia

Els alquimistes de la Moncloa han abduït la premsa amiga per convèncer l’opinió pública que Pedro Sánchez té totes les de guanyar a Galícia: si el PP revalida la majoria absoluta, era el que s’esperava i no tindria res a veure ni amb la campanya ni amb l’esdevingut després del 23J; si el BNG aconsegueix pujar i sumar amb els socialistes gallecs, es consolida la política de blocs i Feijóo acabarà defenestrat pels seus, la qual cosa li dona oxigen per seguir amb l’amnistia o fins i tot per avançar eleccions si Junts no accepta el text actual de la llei. Sánchez sempre guanya. Una altra cosa és el PSOE que va consolidant-se com a tercera força allà on no competeix només amb el PP, amb l’excepció de Catalunya des que Salvador Illa és el candidat.

Tot indica que, en els pròxims mesos, afins a Sánchez (que sempre és una condició efímera) aniran copant les diverses federacions del partit amb l’excepció d’Emiliano García Page, que es consolidarà com l’excepció exòtica. Aquest procés serà la definitiva consolidació del pedrismo en el PSOE i marcarà el que passarà en la formació el dia que Sánchez es cansi, mai abans perquè ningú té el valor de confrontar-se amb ell. Diuen els seus pròxims que l’actual president se sent en deute amb les federacions socialistes que van veure com en les eleccions del maig perdien el seu poder pel desgast de l’acció del Govern central. I vol aprofitar la legislatura per cuidar-los i promocionar-los de manera que puguin passar factura al PP pels seus pactes amb Vox. El preu d’obtenir el comandament i de comptar amb el favor del president és no portar-li mai la contrària, ni en públic ni en privat. El preocupant és que aquesta falta d’un mínim debat intern empobreix el partit i la seva capacitat de connectar amb la societat, encara més per la condició de ressuscitat d’un president que no té por de morir políticament. De manera que, si les coses no surten segons el previst, el PSOE serà un solar en pitjor estat de com Sánchez el va trobar.