L’indefugible tràmit

No és novetat que odiem els tràmits. Són més cèlebres per això que pel fet que hàgim de complir amb aquests. Per les dues coses són tristament cèlebres. La seva essència remet a la desesperació i la lentitud, al fet que et semblin innecessaris, però resultin indefugibles. Un mer tràmit és ja un excés de tramitació, un laberint, una alienació. La seva lògica ho impregna tot entre que el dia comença i acaba. Potser un dia no és res més que una suma de tràmits, i en aquest exercici inesgotable a què estem lligats anem acariciant successivament males i bones estones.

Són al principi i al final de tot, també pel mig. Deixar-se de tràmits, i que les coses surtin al teu gust i ràpid, sense fer res amb caràcter previ, preparatòriament, sense marejos ni hòsties, és un somni universal. ¿Com renunciar voluntàriament a aquesta màgia? No haver de fer una cosa abans de fer una altra cosa, que és el teu únic propòsit, tornaria la vida pura facilitat. Però tot ha de quedar per a "una mica després". Ho assumeixes fins al punt que la majoria de les vegades no adverteixes que estàs seguint una molesta línia de punts.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

La vida és pura administració, així que el tràmit emergeix en qualsevol context. Fa uns dies vaig anunciar que faria pasta a l’amatriciana. Em surt regular amb els ulls tancats. A no fer-la perfecta, diguem-ne, soc un geni. Però abans de pensar a posar-hi fil a l’agulla, vaig rebre una trucada de la meva mare demanant-me que truqués al meu pare, circumstància que va aprofitar per preguntar-me si feia fred, fet que em va obligar a sortir a la terrassa per palpar la temperatura, i d’aquesta maniobra es va desprendre, aleatòriament, la segona pregunta: ¿i què menjaràs per dinar? Quan vaig acabar amb les trucades, me’n vaig adonar que no tenia tomàquet ni béicon. Havia –ja començàvem– de baixar al supermercat. Ah, però duia xandall, així que primer havia de triar una vestimenta més adequada. Mentrestant, una càrrega moral em va aixafar: ¿em vestiria sense dutxar-me primer? Em vaig dutxar. Però dutxar-se és eixugar-se els cabells, pentinar-se, quedar insatisfet amb el pentinat, pentinar-se de nou, potser fer el llit al descobrir que estava desfet. A la fi vaig anar al súper.

Em disposava a començar amb la salsa, i omplia ja una olla d’aigua per coure la pasta, en el fatal moment que vaig descobrir que tampoc hi havia macarrons. I ja m’havia tornat a posar el xandall. Què faria amb la meva vida, ¿tornar al súper? Vaig renunciar a la pasta a l’amatriciana, i a fer qualsevol altre plat amb les meves pròpies mans. La renúncia constitueix un tràmit més, del qual cal sortir-ne amb un de nou, de manera que per sortir a buscar el menú del dia al restaurant de baix, vaig haver de vestir-me de nou. Encara sort que a continuació vaig fer una migdiada, tot i que per fer-la primer vaig haver de raspallar-me les dents, recollir el sofà, plegar la roba abandonada al respatller, buscar una manta per tirar-me-la a sobre, aixecar-me perquè pel que sembla havia deixat un llum encès. Total, per no dormir, perquè em van trucar per a una enquesta del CIS.