Literatura
Escriure als 103 anys
L’escriptora , viuda de Josep Pallach, acaba de publicar la seva novena novel·la sobre Jaume Plagumà, un policia català de finals del segle XVI
Viure més de 100 anys encara és notícia. Però continuar escrivint als 103 ja és molt excepcional. Teresa Juvé ho ha aconseguit i divendres va presentar a la llibreria Nollegiu de Palafrugell Plany per una dona perduda. És la seva novena novel·la sobre Jaume Plagumà, un policia oficial que a la Catalunya de finals del segle XVI, l’època de Felip II, ha de resoldre casos en un país assolat pels bandolers i la Inquisició. No sense problemes amb el virrei de torn.
El gran coneixement de la llengua i de la història de Catalunya i d’Occitània, ja que va viure exiliada a Tolosa, fan que la seva prosa catalana –el seu antic editor, Jordi Ferrando, diu que única i inigualable– ens submergeixi en un món de fa més de quatre segles, però en què les intrigues criminals indiquen que els sentiments i els mòbils no estaven tan allunyats dels actuals. I segons Ferrando, a més d’entretenir, enriqueixen la cultura històrica i geogràfica.
El marc de les novel·les de Jaume Plagumà és Catalunya, incloent-hi la francesa, és clar. I fins i tot més enllà. Part de Plany per una dama perduda, una intriga sobre l’assassinat, segrest o fugida amorosa de la protagonista, transcorre en part a la pirinenca ciutat de Pau, que va ser capital del Regne de Navarra. Bressol, més tard, d’Enric IV, un hugonot que per heretar la Corona francesa es va convertir al catolicisme amb la famosa frase "París bé val una missa". I una novel·la anterior fins i tot transcorre al Madrid dels Àustries.
Notícies relacionadesTeresa Juvé sempre va tenir vocació d’escriptora. El 1963, des de l’exili, va ser finalista del premi Nadal amb La charca en la ciudad, sobre les seves vivències en unes instal·lacions franceses per a dones refugiades. Però els 1963 no eren temps per a Teresa Juvé, casada des del 1948 amb un altre exiliat català, Josep Pallach, que era el principal dirigent del clandestí Moviment Socialista de Catalunya, d’on va sorgir l’actual PSC. I només va ser després de la mort prematura de Pallach, el gener del 1977, pocs mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, quan Juvé va dedicar una gran part del seu temps a escriure sobre Jaume Plagumà, una espècie del comissari Maigret del segle XVI. Ho va fer –diu– per demostrar que estava viva. Des d’Esclanyà, al costat de Palafrugell, Juvé ha viscut i escrit en solitari, ja que la seva filla i nets, fruit de l’exili, viuen a França.
El 2014 va publicar Tu ets jo. Flaixos pel meu blog, una autobiografia de la seva vida amb Pallach, que hauria sigut un dels líders de la Catalunya democràtica. Però la seva mort prematura (57 anys) va privar el país de la visió d’una esquerra tan autèntica (de jove va militar al POUM) com realista sense concessions. Les maniobres de l’URSS a la zona republicana (assassinat d’Andreu Nin) i l’Europa posterior al 1945 el van fer un convençut socialdemòcrata, molt atacat pels procomunistes. Molt abans que altres intel·lectuals de prestigi, com Jorge Semprún, ja sabia que el comunisme només portava a un totalitarisme perillós.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
