La revolta dels tractors

A Europa hi ha un difús malestar. Part de la població creu que hi ha massa emigrants. Per això Meloni governa Itàlia i l’extrema dreta de Wilders va guanyar al novembre les eleccions holandeses. Però és un problema insoluble, perquè la vella Europa necessita immigrants. Amb regles, per descomptat. Però això és tan fàcil de predicar com complex d’aplicar perquè costa posar portes al camp, al Mediterrani. L’extrema dreta proclama que té la solució i acusa la dreta democràtica i la socialdemocràcia, els partits que governen. Fora del poder tot és possible, però Meloni ja ha hagut d’assumir que a Itàlia hi va haver més immigrants el 2023 que abans que ella arribés al poder. Espanya, barallant-se per l’amnistia, encara percep poc el fort augment a les Canàries d’immigrants i menors no acompanyats, que després s’han de repartir.

També hi ha malestar perquè, malgrat que la pandèmia i la guerra d’Ucraïna s’han superat millor del que s’havia previst –i l’atur és baix–, la inflació i l’escàs creixement han castigat el nivell de vida. I els dolents tornen a ser els que governen.

En aquest clima, les noves reglamentacions que obliguen l’agricultura europea a combatre més el canvi climàtic –reducció d’ajudes als combustibles, prohibició de pesticides, augment de terres en repòs, burocràcia creixent per cobrar les ajudes– han irritat els agricultors, que han exhibit els seus tractors al carrer. A més, es mobilitzen contra les importacions de tercers països que consideren competència deslleial, perquè entren a la UE sense complir les normes comunitàries. Per això són més barats i tiren a la baixa el preu dels productes europeus. I l’antagonisme camp-ciutat està present. Recordin la revolta a França dels armilles grogues.

Amb eleccions europees al juny, la protesta dels agricultors pot dopar el vot a l’extrema dreta, que culpa els partits tradicionals –i Brussel·les i la globalització– de tots els mals i de sectarisme en la lluita contra el canvi climàtic. Cap Govern ni Brussel·les s’ho poden permetre. I la reacció ha sigut arreglar una pausa en la lluita contra el canvi climàtic en l’agricultura i frenar l’acord amb Mercosur, que hauria augmentat les importacions de productes agrícoles. I els agricultors alemanys i els francesos (la sobirania alimentària forma part del patrimoni cultural francès) ja han retirat els tractors, però només després que la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que vol ser designada candidata del PPE per a un nou mandat, suavitzarà part del pacte verd europeu. Després, la nova Comissió –fruit del nou Parlament– decidirà.

I falta veure què passa amb els agricultors espanyols, que s’han sumat amb retard a la protesta amb demandes unes de més raonables que d’altres. Per exemple, que la sequera no afecti l’agricultura catalana és una cosa que Aragonès i Mascort, el conseller d’Agricultura (perdó Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural) és difícil que, sense poders sobrenaturals, puguin complir.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A mitjà termini, l’equació és endimoniada. La UE ja destina la tercera part del seu pressupost a subvencionar l’agricultura. No s’ha d’abandonar la lluita contra el canvi climàtic, però no es podrà fer pagar els agricultors. Més ajudes estatals impliquen més impostos i menys diners per a la gent. I limitar les importacions tampoc és fàcil. Europa no pot castigar països com el Marroc. A més, aquestes importacions moderen la inflació.

Europa haurà de pagar més per lluitar contra el canvi climàtic quan genera menys emissions que la Xina o els Estats Units. És l’opció correcta, però és cara. I ningú vol pagar. El desafiament només té –si en té– solucions complexes amb què no és fàcil guanyar eleccions. Els governs ho saben i ho temen. L’extrema dreta ho vol aprofitar. ¿Els electors tindran la informació i l’equilibri suficients.