Ruptura amb Espanya
A la caça de l’aval rus
Els indicis funambulescos d’ingerència russa en el procés podrien allunyar més Puigdemont del paraigua de l’amnistia. La geoestratègia independentista sempre ha tingut un component il·lús i friqui. El Parlament Europeu se n’ha queixat, amb l’agressió russa contra Ucraïna en ple fragor. És constant la truculència infractora en els càlculs erronis del procés i perjudica l’estada de Pedro Sánchez a la Moncloa. El desconcert del postpujolisme segueix, sense alternatives, mentre el sistema institucional de Catalunya és comparable a una nau fantasma.
Les aproximacions de l’entorn de Puigdemont al poder moscovita tenen un precedent: el 1925, Francesc Macià, líder d’Estat Català i després patriarca d’Esquerra Republicana, va viatjar a Moscou –un episodi minuciosament reconstruït per Ucelay-Da Cal i Joan Esculies– a fi de demanar ajuda soviètica per al seu propòsit d’alçament armat. Exiliat a París en temps de la dictadura de Primo de Rivera, preparava fallides incursions armades a la frontera i coquetejava amb la idea d’aliar-se amb els comunistes.
Lenin havia mort –ara fa cent anys– i a Moscou la lluita pel poder era a sang i foc. Va acabar guanyant Stalin. Macià va pels despatxos del poder comunista i del Komitern insinuant l’aliança revolucionària que, per les armes, alliberés els pobles d’Espanya de l’imperialisme castellà. Això havia de fracassar i com és propi de l’irredemptisme esdevingué un mite per als calendaris i casinos del republicanisme.
Anteriorment, Macià havia arribat a coronel del cos d’enginyers. Com a diputat, el 1915 parla a les Corts en defensa d’una esmena per la qual Espanya no ha de construir res més que torpediners i submarins. No ho aconsegueix i, dolgut, renuncia a l’acta de diputat –segons Cambó conta a les seves memòries– perquè "no volia ser diputat d’un Parlament que no es preocupava de la defensa i fortalesa militar d’Espanya". En casar-se, Macià es convertiria en un gran terratinent de Lleida i cacic electoral. La seva frustrada passió per la guerra submarina i la defensa d’Espanya el van dur a la política. D’aquí el seu viatge garibaldià a Moscou.
Socis de confiança
Tant l’aventura de Macià com els tempteigs russos de Puigdemont, tots dos liderant una ruptura amb Espanya, il·lustren la nul·la capacitat per a una estratègia internacional –en un pla general sense sentit jurídic, social, ni històric– que sustentés la fundació d’un Estat independent. Al mateix temps, no els convalida com a socis de fiar, com va constatant Pedro Sánchez i com pogueren comprovar socialistes i republicans quan Macià –a qui Josep Pla deia "exmilitar antimilitarista"- no va complir amb el Pacte de Sant Sebastià, proclamant pel seu compte l’Estat Català el 14 d’abril de la Segona República. Tres anys més tard, Companys proclama la independència de Catalunya i va a la presó. Una mica més de vuitanta anys després, Puigdemont declara unilateralment la secessió de Catalunya i fuig a l’estranger. Ni per a Macià ni per a Puigdemont la trama russa va quedar en res, però és probable que als ciutadans de Catalunya els cansi especialment fer el ridícul.
