Ministre però no vicepresident
¿Cuerpo té cos?
El nou ministre d’Economia lloa la independència del Banc d’Espanya i, amb cautela, es distancia d’algunes posicions de Yolanda Díaz
La successió de Nadia Calviño en la vicepresidència econòmica no era una assignatura fàcil. Sánchez ho va fer durar, però al final va elegir com a ministre un economista competent i amb experiència que era secretari general del Tresor amb Calviño. Però Carlos Cuerpo no és vicepresident i queda supeditat a la vicepresidenta de l’àrea i vicesecretària general del PSOE, María Jesús Montero, i, en certa manera, a dues vicepresidentes més amb personalitat i fort color polític: Teresa Rivera (canvi climàtic) i Yolanda Díaz (afers socials i líder de Sumar). ¿Tindria Cuerpo força per mantenir i tirar endavant els seus projectes? I sense un ministre econòmic amb autoritat tot Govern perd credibilitat davant els agents econòmics espanyols i internacionals. I davant Brussel·les.
Dissabte, en una entrevista a EL PERIÓDICO, Cuerpo va mostrar, amb cautela, criteris propis. Va defensar sense demagògia l’impost a la banca aprofitant que el 2023 els cinc grans van guanyar 26.000 milions, un 27% més. I després va lloar la gestió d’Hernández de Cos, el molt independent governador del Banc d’Espanya. Interpreto que és un missatge de respecte a les institucions, de rebuig de la politització i de sintonia amb Brussel·les.
Notícies relacionadesD’altra banda –sense oposar-s’hi frontalment– va prendre distàncies de Yolanda Díaz que, potser desconcertada per la seva pugna amb Podem i les seves expectatives a les eleccions gallegues, ha generat inquietud i preocupació en el món econòmic. Sobre la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, en què Díaz mostra tanta pressa com poques ganes de negociar, va dir que cal abordar-la "amb flexibilitat i confiant i recolzant-se en els empresaris i treballadors que saben millor com anar ajustant-se a aquest gran objectiu". O sigui amb UGT i CCOO, però també la CEOE. I l’endemà a El País va afirmar que tenim un sector empresarial molt atomitzat i que "a més mida d’empreses més accés als mercats exteriors i millors salaris amb llocs de treball de més qualitat". Està bé, ¿però la repetida desqualificació d’importants empresaris per part de ministres del Govern, no només de l’òrbita de Sumar o Podem, és el més adequat per generar confiança i que les empreses creixin?
I respecte a limitar els ingressos dels grans directius –afer molt cridaner i escandalós que es presta a totes les simplificacions–, en l’entrevista a aquest diari va deixar clar que preferia no posar límits legals. Amb moltes empreses –fins i tot les espanyoles– amb activitats arreu del món és gairebé impossible separar-se dels models europeus, en què l’IRPF és el principal element de redistribució. Però a Espanya l’IRPF té molta progressivitat a partir de salaris molt mitjans i després s’estanca bruscament. Fins fa dos anys en els 100.000 euros. Fins i tot ara, ¿és just que la tarifa bastant elevada, del 45%, sigui la mateixa per als que ingressen 60.000 o 300.000 euros? Són rendes i capacitats de compra molt diferents. ¿I que després ja no pugi a partir dels 300.000.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
