Espanya i els espectres

Com en una mena de justícia espectral, García-Castellón sembla no tenir bastant amb el món dels vius ni amb actes reals comesos i necessita generar un relat fantasmagòric sobre el procés. Catalunya sap bé el que és el terrorisme, l’ha patit de manera punyent com per no saber detectar-lo. ¿En quina classe d’encanteri creu el jutge que vivíem perquè ningú entengués el Tsunami com a representació del terrorisme? Produeix enrojolament sentir Feijóo afegir-se a l’argument amb simplicitats com "el terrorisme és terror" i que a Catalunya es van produir moments d’"absolut terror".

D’altra banda, Junts també sembla abonat a una mena de política espectral. Un relat de persecució perpètua que deriva en victimisme i ressentiment. La saga de l’oprobi s’inicia el 1714 (com assenyala l’estrident apartat Antecedents del pacte PSOE-Junts d’investidura) i insisteix a escriure la democràcia espanyola en la mateixa línia del franquisme. Per a ells, tot el que arriba de l’Estat és ímprobe, mentre que la llum de la santedat recau sobre Catalunya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Arran de la violència, cal recordar com bona part del Govern de Torra i dels líders independentistes van defensar el 2019 els CDR detinguts per preparar actes violents. ¿Tan segurs estaven de la bondat de tot català? ¿No era més responsable condemnar tota classe de violència i esperar una clarificació del cas? Set d’aquests CDR continuen encausats per manipular explosius. Puresa, victimisme i rancor són convocats per Junts al Congrés, potser a imatge i semblança de les ombres que sotgen Puigdemont.

Uns i altres dibuixen una sort d’Espanya espectral en la qual es pertorba el descans dels morts, es conjuren fantasmes del passat i es tracta de moure els fils de la governabilitat des de l’exosfera institucional. A tots dos, a aquests jutges i a aquest Junts, els agrada exhibir el seu poder i deixar-se anar cap al camí de l’abús. Delectant-se uns amb governar des de les togues i d’altres amb doblegar el poder judicial des del Congrés. En aquesta mena de sortilegi, ¿és possible la normalitat democràtica? El govern de la realitat sembla difícil. Encara més, crear un sentiment de pertinença en el conjunt de la ciutadania. Especialment, quan la governabilitat depèn de qui fa ostentació de la desconfiança i presumeix de la seva capacitat de vetar i humiliar.