¿El millor moment de la nostra història?

No és cert que un optimista sigui sempre un pessimista mal informat, però ZP hauria d’haver après una mica de cautela i contenció. I ara, en una situació molt complexa, no pot proclamar, com va fer dijous a Barcelona, que "Espanya viu el millor moment de la seva història". ¡Home! ¿El millor moment és quan el Govern central pateix una gran derrota al Congrés perquè Junts –que va exigir la llei d’amnistia– vota al Congrés contra aquesta llei, al costat del PP i Vox? ¿El millor moment és quan s’ha vist palmàriament que la coalició de la investidura és, com a mínim, precària?

La gran polarització política entre esquerra i dreta –que l’amnistia ha incrementat, perquè el PP creu que pot ser el Vietnam de Sánchez– ha arribat a límits difícils d’imaginar. I que des de fa quatre anys –des que el PP no té majoria al Congrés– no s’hagi pogut renovar un òrgan tan rellevant com el Consell General del Poder Judicial no és culpa de Zapatero. Ni de Sánchez. Però que els dos grans partits hagin de demanar la mediació de la Comissió de Brussel·les indica que no estem en el millor moment de la nostra història. Per al Govern central, dolent; i el PP, que exhibeix tant nacionalisme espanyol, hauria d’acomplexar-se de recórrer a Brussel·les per intentar desbloquejar un problema intern. No recordo cap altre país que hagi arribat a aquesta situació.

La gran polarització fa que, per defensar el Govern Sánchez, un socialista amb experiència digui que estem en el millor moment de la història. ¡Compte! Perquè la polarització desmesurada comporta el perill de negar la realitat, oblidar la racionalitat i no porta a la victòria de ningú, sinó a un creixent malestar col·lectiu.

Potser ZP pot argumentar –amb raó– que, contra el que es temia, l’economia espanyola ha evitat el pitjor. Un creixement del 2,5% el 2023, 700.000 nous llocs de treball i una inflació en retrocés (del 10% anual a poc més del 3%) no està gens malament. Però al complicat món del 2024 no n’hi ha prou que l’economia aguanti. Els Estats Units han aconseguit el soft landing (desacceleració sense recessió) amb un creixement del 3,3% anual al quart trimestre i una inflació de l’1,7%, malgrat que la Reserva Federal ha apujat els tipus d’interès al 5,25% (el màxim en 28 anys). I, tanmateix, Trump, amb 91 imputacions als tribunals, aconseguirà la nominació republicana. I segons les enquestes avui guanyaria Biden, cosa que seria un desastre per als Estats Units. I fa dues setmanes els grans dirigents econòmics, reunits a Davos, creien que una nova presidència Trump seria un gran factor de desestabilització mundial.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per la seva banda, el PP tampoc emet signes de racionalitat. Veurem com acaba la mediació de Brussel·les. Em temo que malament, perquè el PP no vol perdre la majoria conservadora al CGPJ malgrat no tenir majoria parlamentària. Per això es nega a renovar-lo com es va fer durant els governs Aznar i Rajoy. I Feijóo té tot el dret a oposar-se a l’amnistia –ho fa el mateix Felipe González–, però no a apostar-ho tot que l’amnistia sigui la tomba de Sánchez. Això el porta a fer seves les tesis d’un jutge de l’Audiència Nacional ,que vol imputar Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme en el cas Tsunami, just quan es discuteix l’amnistia i malgrat que fa anys que instrueix el sumari. Feijóo havia donat mostres de flexibilitat, però afirmar que "el que va passar a Catalunya va ser terror i pur feixisme" no és progressar adequadament.

No, som lluny, molt lluny, del"millor moment de la nostra història", que serà impossible mentre les cúpules dels dos grans partits creguin que el seu objectiu és simplificar al màxim el seu discurs, polaritzant i mobilitzant la seva meitat de la població contra l’altra meitat. Puigdemont no té la culpa d’aquesta desraó, però l’alimenta.