Dividits en dos per la sequera
La sequera ha partit el mapa d’Espanya en dos. Comença al Pirineu gironí i baixa en paral·lel el Mediterrani, en un recorregut que oscil·la entre els 50 i els 200 quilòmetres des del litoral, fins a arribar a l’altura de Sevilla. Abarca una població de 20 milions i suma de la segona a la vuitena província més poblada d’Espanya. Un 40% de turistes que arriben a Espanya visiten les quatre comunitats afectades, allotjant-se als seus hotels i urbanitzacions. Al litoral mediterrani no només es concentren alguns dels polígons industrials més importants del país, també les seves hortes. Negocis tots que depenen de l’aigua per produir, ja sigui productes químics com hortofructícoles.
No és necessari remuntar-se als temps bíblics per saber que els períodes de sequera es repeteixen periòdicament i que un dia, inesperat, comença i no para de ploure. Va passar en maig del 2008, mes que va tancar 18 mesos sense gairebé pluges que van servir per invertir en plantes dessalinitzadores que van alleujar la sequera del 2016 i 2017; però no l’actual, els registres de la qual van camí de batre rècords històrics. Dutxar-se pot acabar sent un luxe.
A l’espera que a la primavera no pari de ploure, han ressorgit vells debats sobre com anticipar, predir i en què invertir per evitar que es repeteixi la situació actual el 2032. Amb la desgràcia, així passa en aquestes ocasions, que el debat polític i localista continua viciant les possibles solucions davant les apostes dels tècnics. I no és qüestió de diners. Si Espanya és capaç de continuar construint la segona xarxa de trens d’alta velocitat més gran del planeta després de la de la Xina, amb més raó és hora que comenci a invertir seriosament en sistemes hidràulics que permetin resoldre futurs episodis de sequera que el canvi climàtic pot acabar aguditzant.
¿Cal invertir en més dessaladores que permetin traslladar l’aigua de mar tractada a l’interior? ¿Cal establir sistemes de reg molt més avançats que els actuals tecnològicament? ¿Cal imitar les polítiques hidràuliques que ha desenvolupat Israel, país que produeix més aigua potable de la que consumeix, i que tenia en marxa un pla per proveir Jordània? ¿O cal reeditar els projectes de transvasament hidràulic, des de França i des d’altres conques?
L’embassament de Mequinensa, situat abans que el riu Ebre arribi a Tarragona, està avui a un 80% de capacitat. ¿Què impedeix que, en situacions d’emergència com les actuals, hi pugui haver un sistema d’aqüeducte que permeti traslladar una part de l’aigua embassada a les zones necessitades? L’enginyeria civil permet poder establir autopistes d’aigua com en el passat va permetre establir canals i construir pantans.
És una obligació urgir als diferents colors polítics i a les diferents administracions involucrades perquè es posin d’acord una vegada per buscar solucions. A això se li diu solidaritat interterritorial. L’aigua no té banderes ni logos polítics.
