Tot menys el ridícul

Em va sorprendre perquè el meu interlocutor ha sigut sempre realista i aprecio les seves opinions, però immediatament vaig recordar la cèlebre frase de Tarradellas: "En política es pot fer tot menys el ridícul". I Sánchez ho està fent. Va fer una llei d’amnistia, potser convenient, però molt discutible, per pactar amb Junts i ERC; i la llei ha sigut tombada a la primera per Waterloo, que desafia Sánchez: o accepta totes les seves esmenes –incloure-hi delictes de terrorisme i alta traïció– o la continuarà tombant. I diumenge havia declarat: "Incorporar a la governabilitat de l’Estat Junts i ERC enforteix la nostra democràcia".

Perquè fer la llei d’amnistia perquè Puigdemont enforteixi la democràcia i que Puigdemont te la tombi és fer el ridícul. Aspirant a tenir majoria per conservar La Moncloa, Sánchez s’havia volgut creure que Junts obeiria a la mateixa lògica que altres aliats complicats com Bildu, ERC i Sumar (el PNB és més previsible) que estan units per l’interès que mani l’esquerra. Però Puigdemont obeeix a una altra lògica i apostar la legislatura a aquesta frontissa –i aixecar un "mur" contra la dreta– ha sigut apostar pel salt mortal permanent. El Govern diu: "No està en risc la legislatura, si de cas l’amnistia". Però totes dues van juntes. Sense amnistia no hi haurà suport de Junts ni per als pressupostos ni per governar.

Puigdemont ho ha dit. El seu interès no és garantir la governabilitat d’Espanya ni l’estabilitat del Govern. I Sánchez, molt atacat des de la dreta i part de la judicatura –amb arguments tan poc intel·ligents com els que ell utilitza contra la gran dreta"- necessita un mínim d’estabilitat. I no fer el ridícul reiteradament perquè el ridícul treu autoritat moral i política i afavoreix els que el volen fer caure. I no és la primera vegada. En poques setmanes Puigdemont ha estat a punt de carregar-se dos importants decrets econòmics del Govern, ha fet canviar l’original llei d’amnistia perquè admeti el terrorisme tou, però no el terrorisme "dolent". I dimarts va votar contra la llei perquè li sembla que ofereix poques garanties quan és evident que –malgrat el que digui García-Castellón, o el mateix Feijóo- en el procés hi va haver errors greus i delictes, però ni assassinats ni "terror".

En la seva lògica, i condicionat pel seu exili, Puigdemont vol presumir davant els seus seguidors radicals que no es rendeix (com diu que va fer ERC) i per això ha de demostrar que mana tant o més que Sánchez. Les conseqüències li importen menys. És la seva lògica i Sánchez es va equivocar al no calibrar-ho. Creia que la conveniència d’un govern progressista s’imposaria a tota la resta (passa amb Bildu) i no està sent així.

Des que Yolanda Díaz –sense permís presidencial, però sabent que podia fer-ho– es va trobar amb Puigdemont a Brussel·les al setembre com si fossin vells amics, i des que Santos Cerdán va assumir en un pèssim document les tesis de Junts sobre el procés, Sánchez s’ha cregut que la seva personalitat, la seva empatia i la conveniència s’imposarien. Es va equivocar. Sánchez va ser investit, però voreja el ridícul en cada votació i –aquí Feijóo l’encerta–, el Govern es manté amb respiració assistida.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Què passarà ara? Es pot posar un altre pedaç per a la llei d’amnistia i fins i tot pot ser que hi hagi pressupostos. I pot ser també (menys probable però cada dia menys descartable) que Sánchez es quedi sense majoria amb certa rapidesa. No se sap.

Però, passi el que passi, dimarts passat Sánchez no només va perdre una votació, sinó quilos de credibilitat a l’haver quedat en mans d’una frontissa, amb una lògica molt diferent, que l’humilia al Congrés malgrat que en les últimes legislatives a Catalunya va ser només el cinquè grup polític, després del PSC, els comuns, ERC i el PP. Sí, el ridícul acaba matant, però Sánchez encara està a Moncloa.